Si vols que l'educació funcioni, ocupa't dels mestres

ARA- Xavier Prats: “Si vols que l’educació funcioni, ocupa’t dels mestres”

Enviat per recullpremsa dins de General

Antoni Bassas

Senyor Prats, vaig decidir entrevistar-lo un dia que li vaig sentir dir que les universitats i els cementiris s’assemblen perquè si vols reformar-los no pots comptar amb els de dins. Com és que un alt funcionari europeu parla tan clar?

Això d’alt funcionari sona terrible.

Més tard li vaig sentir dir: “Per ser rector d’universitat a Espanya s’ha de ser espanyol”.

És interessant que un dels requisits sigui ser espanyol quan en diem universitat, que vol dir que és alguna cosa universal.

Fa pocs dies em va comentar que s’acosta un tsunami en matèria educativa. Quines proporcions té?

Miri, un cirurgià de l’Hospital del Mar de fa 100 anys el portes avui a un quiròfan i no hi podrà fer gran cosa. En canvi, porti un mestre de fa un segle a una classe i de seguida reconeixerà una pissarra, uns alumnes i el professor explicant-los la lliçó. I això és el que està canviant.

De vegades sembla que la tecnologia hagi consistit a posar un ordinador per alumne.

Un ordinador per fer el mateix que ja es fa amb una llibreta no és gaire cosa. Però si fem servir l’ordinador per rebre informació a casa, per exemple, o per seguir una classe molt ben donada per algú que potser és molt lluny, i que això permeti al professor estalviar-se el temps de donar aquella classe i el pugui dedicar a resoldre dubtes, llavors ja està millor.

Per a què serveix l’escola? ¿Eduquem els joves perquè puguin competir per un lloc de treball?

La finalitat de l’educació és fer ciutadans lliures i crítics. I seria terrible posar l’educació al servei del mercat. Però… De què serveix tenir una gran educació si no la podem aplicar a la nostra vida laboral? I, atenció, també al revés, per què quan un vol anar perseguint el mercat laboral resulta que sempre es queda enrere, perquè el mercat de la feina va més ràpid que el de l’educació.

O sigui que l’ideal seria un sistema educatiu d’on surtin alumnes feliços i eficaços.

Seria ideal, i es pot fer. Tothom coneix el cas finlandès, on els alumnes són eficaços i feliços, perquè ningú se sent marginat.

¿I han abaixat el nivell per aconseguir-ho?

Al contrari, l’han apujat. S’han ocupat de la gent que corre el risc de quedar-se enrere, però sense esperar-se als 15 anys sinó fent-ho molt més aviat. I després han donat prestigi, flexibilitat, capacitat i autonomia als mestres. És molt difícil encertar-la en educació, però el més important de tot és això: si vols que un sistema educatiu funcioni bé, ocupa’t dels mestres.

Quan diu “ocupa’t” vol dir “prepara’ls millor”?

Miri, el més important de l’educació és fer-la amb ganes. I els països que més bé funcionen en educació no són aquells on els mestres estan més ben pagats, sinó que són els països on tenen més prestigi i capacitat d’iniciativa. És molt difícil ensenyar bé si no s’està motivat. I és molt difícil estar motivat si s’han de seguir instruccions d’algú que te les envia des de la capital. La capacitat d’un mestre i d’un director d’escola de poder orientar els seus estudiants és el que al final motiva els professionals i fa que l’educació acabi sent bona.

Finlàndia sempre treu bons resultats a l’informe PISA, però ara estem veient com alguns països asiàtics li estan passant al davant.

Sí, però els asiàtics han arribat a un excés. A la Xina vaig veure una classe on els alumnes es preparaven per al Gaokao, que és el seu examen de selectivitat, que es fa el 7 i 8 de juny de cada any, i al qual es presenten nou o deu milions d’estudiants. I vaig veure que del sostre de l’aula hi penjava una cànula per donar aminoàcids als alumnes perquè resistissin més. Jo no sé què feien aquells nens a classe, però no era educació. I aquests països, la Xina i Corea del Sud, ja ho saben. I és ara que estan havent de fer molts esforços no per assimilar informació, que queda antiquada al cap de quatre dies, sinó per passar més a una capacitat crítica de fer associacions i raonar.

¿Té sentit que m’endeuti i enviï el meu fill a una universitat nord-americana?

La resposta és que el seu fill sàpiga el que realment li interessa i que s’hi dediqui a fons. Si la pregunta és si val la pena invertir en educació universitària, la resposta és clarament que sí. Un estudiant universitari està malament, però millor que un que no ho és.

Hi ha aspirants a treballar que amaguen els màsters perquè si els posen tots damunt la taula segur que no els agafen.

En un país com Espanya, amb un 50% de taxa d’atur juvenil, passarà això i passaran coses pitjors. ¿Val la pena la universitat nord-americana, em deia? Per al que és l’entrada, el primer grau, els preus són tan cars que no val la pena. Fins i tot a Harvard el que es dóna al primer grau no explica els 50.000 dòlars de cost per curs. Però hi ha moltes universitats que costen 9.000, 10.000 o 12.000 euros a l’any. Que són molts diners, però és una inversió que val la pena.

¿La pregunta “quines sortides té aquesta carrera” és la més important que cal fer-se?

Es tracta d’una pregunta que no té resposta. A la Xina hi ha sis milions de nens de sis anys. El 60% d’aquests nens quan arribin al mercat de treball faran una feina que avui encara no existeix. Per tant, no es tracta d’endevinar quines són les carreres del futur sinó de tenir una bona formació. I com es té una bona formació? Amb una bona universitat, però sobretot quan s’estudia amb ganes. I per tenir ganes d’estudiar cal fer alguna cosa que et resulti interessant.

En els pròxims cinc o deu anys, ¿quins seran els estudis que tindran més sortida?

Tot el que tingui a veure amb la salut, perquè els països europeus cada vegada tenen una població més gran. Des de la infermeria fins a la neurocirurgia. O la genètica. Perquè ara hi haurà un augment exponencial de la quantitat de coses que podem fer amb la genètica. També el sector dels assistents jurídics, la gent que ajuda els advocats. I el big data, la capacitat de creuar dades i treure’n conclusions. Google pot seguir l’evolució d’una epidèmia de grip sense preguntar res a cap hospital, només fent una correlació purament estadística de l’evolució de les consultes que es fan a Google.

Un grau en dret a les universitats de Catalunya costa una mitjana de 1.650 euros. Un grau en medicina costa una mitjana de 2.510 euros. ¿Li semblen preus raonables a escala europea?

Això és el que li costa a l’estudiant, però aquests 1.600 euros són un 13% o un 14% del cost real. Hi ha sistemes educatius, com per exemple els nòrdics, on el cost és zero. La gent va a la universitat gratis, només perquè és ciutadà suec, per exemple. Al Regne Unit les universitats públiques costen 12.000 o 13.000 euros, però tenen un sistema de beques bastant important. S’ha d’evitar el simplisme de pensar que quan una taxa universitària és baixa el sistema és democràtic i solidari, i que quan és alta no ho és. Depèn de qui va a la universitat, qui rep beques i quantes beques es reben i quant es gasta l’Estat. I em pregunto: si l’Estat paga el 85% del que a un estudiant li costa la universitat, ¿pot plantejar-se que l’estudiant hagi de demanar un préstec i tornar-lo quan tingui feina? No ho suggereixo, això, estic dient que hi ha diferents punts de vista per entendre la manera més justa de pagar l’educació superior. I una cosa més: les mateixes persones que legítimament troben molt cara una taxa de 1.600 euros a Catalunya, una vegada han entrat a la universitat deixen de demanar qualitat a la universitat i fins i tot potser no van a classe. Als Estats Units el primer que fan és preguntar al professor: “¿El que se m’està ensenyant és útil o no?”

Quants països hi ha que canviïn la llei d’educació tan sovint com passa a Espanya?

Són bàsicament els països del sud de la Unió Europea, que estan convençuts que la societat funciona canviant una llei i no a base de convicció i de consens.

¿Sap que la consellera d’Educació del Govern Balear, Joana Maria Camps, va llegir un discurs parlant de l’informe Trepitja perquè el traductor automàtic va traduir PISA per Trepitja i ella no se’n va adonar?

No ho sabia, però segurament se’n recordarà, la consellera.

L’Erasmus ha construït Europa?

Sí, el programa Erasmus ajuda la gent a tenir més obertura d’esperit. Hi ha hagut tres milions de joves durant els últims 25 anys que se n’han beneficiat. I arribarem als cinc milions, espero. En el pressupost de la Unió Europea l’Erasmus és el programa que més veu com se li augmenta l’assignació de tots, un 40%. Tindrem 14.700 milions d’euros en set anys. Però hem de tenir clar que la mobilitat no ha de ser una finalitat. Ha de ser un mitjà que formi part d’una estratègia de la universitat. Que sigui a través de la mobilitat dels estudiants i dels professors que hi hagi una millora del sistema.