El president del Govern va comparèixer ahir per donar-nos la seva visió de com es troba la situació actual de l’Estat. Ens va explicar la seva versió del “món de yupi”, aquest en el qual ens hem de sentir contents perquè tot va molt bé -segons la seva idea- perquè deu ser un miratge l’existència de sis milions d’aturats, la majoria passant veritables calamitats, fam en moltes cases, i amb l’emigració dels nostres joves -i no tan joves- en nivells que fa diverses dècades no coneixíem. Les retallades han estat “esforços”, així els cataloga. Tremendo!
D’educació, res de res. Ni una paraula. Només ha esmentat de passada la contrareforma educativa per ficar-la en un paquet de “reformes” que són les que han propiciat el “miracle” econòmic que estem vivint. És curiós que així ho consideri -quan tot just ha començat el seu camí, aquesta contrareforma- perquè és impossible que sigui la causant de cap “millora” una norma el calendari d’implantació de la qual ens enfronta als primers canvis per al curs que ve. Pel president és igual. Quina ximpleria tenir-ho en compte! Si ho fa, no ho pot posar al sac dels “èxits”. És més, només pot posar-ho en aquest sac si obvia la realitat.
Els ciutadans hauríem desitjat que ens parlés de la contrareforma educativa. És una cosa que ha passat durant aquest any i hauria d’haver merescut unes línies, tan sols per defensar-la una mica i, de passada, donar suport en alguna cosa al seu ministre més cremat. Potser aquest sigui el problema, que no vol parlar d’educació per no dir falsament que tot està bé -encara que li preocupi poc dir el que no és cert- i donar suport a un ministre que té clarament amortitzat. Un ministre que ja no li serveix ni com a tallafocs. La contrareforma, per molt que alguns s’hi entestin, no és obra de Wert, és una aposta ideològica del Partit Popular i Wert és només el titella de torn per donar la cara davant dels que la critiquin. És algú a qui carregar “el mort”, algú que, a més, serà premiat en el moment oportú. Ningú fa aquest paperot sense res a canvi.
“Sense triomfalismes ni autocomplaences”. Ho va dir diverses vegades en la seva intervenció i deu ser que no practica amb l’exemple. Se’l veu molt tranquil i satisfet amb els centenars de milers de nens i nenes que passen gana en aquest país mentre que es tanquen menjadors escolars, amb els milers i milers de famílies que no poden donar als seus fills i filles els llibres de text perquè s’han tret totes les ajudes i els seus salaris no arriben o no existeixen, amb els milers d’estudiants que han d’abandonar els seus estudis perquè els han implantat o pujat unes taxes que no poden pagar, amb els milers de professors que han estat acomiadats -que és imprescindible que tornin a les aules- com a requisit necessari per aprofundir en la privatització, amb tots els governs autonòmics enfadats perquè no tenen ni temps ni diners per posar en marxa la contrareforma…
Quina barbaritat! Com es pot obviar l’educació en un moment com l’actual? És indiferència? És incapacitat per dir-nos alguna cosa sensata? Que els ciutadans li sobrem, ja ho sabíem. Que el Parlament és un lloc molest on cal anar-hi a dir alguna cosa de tant en tant, també podem suposar que ho pensa. Mentrestant, els ciutadans seguim esperant el sentit comú, cosa que no arriba des dels qui ens governen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada