Oblideu-vos dels uniformes elegants i les classes amb pocs alumnes. El secret per a unes notes excel·lents i uns alumnes brillants són els mestres. Un estudi nord-americà ha arribat a la conclusió que, només en un curs acadèmic, el 10% dels millors mestres imparteixen el triple de coneixements als seus alumnes que el 10% dels pitjors. Un altre estudi apunta que, si els alumnes negres tinguessin una quarta part dels millors professors, la bretxa entre el seus resultats i el dels alumnes blancs desapareixeria.
Però les iniciatives per aconseguir que tots els professors siguin capaços d’ensenyar topen amb l’obstacle d’un mite pertinaç: els bons mestres neixen, no es fan. Els herois escolars, com el Robin Williams d’ El club dels poetes morts o la Michelle Pfeiffer de Ments perilloses, estan dotats d’uns poders exemplaritzants excepcionals i innats. Les polítiques educatives, que solen partir del mateix supòsit, volen augmentar la qualitat del professorat animant els universitaris més prometedors a entrar a la professió i incitant els mals professors a deixar-la. Els sindicats insisteixen que, si els seus afiliats s’alliberessin de les imposicions governamentals, l’excel·lència arribaria tota sola.
La premissa que la capacitat d’ensenyar es té o no té és un error. Una nova generació de formadors del professorat elabora una rigorosa ciència de la pedagogia. L’objectiu és aconseguir que els professors normals es converteixin en excel·lents, de la mateixa manera que els entrenadors ajuden els atletes a superar la seva millor marca. Si es fa bé, això revolucionarà les escoles.
La història de l’educació ha anat fent tombs d’una solució miraculosa a una altra. Les millors han sigut fins i tot beneficioses. Teach for America, i les nombroses organitzacions a què ha servit de model, han incorporat a la professió nous universitaris ambiciosos i plens d’energia. I, a Washington i altres llocs, despatxar alguns docents per baix rendiment ha donat bons resultats. Però totes les estratègies tenen uns límits. La docència no és una professió elitista: no pot captar els universitaris més brillants un any rere l’altre. Quan els mals professors se’n van al carrer, en fan falta de nous, i els nous s’han format en un sistema que no ha sabut fer dels seus predecessors uns bons professors.
La formació dels mestres
En canvi, la idea de millorar el professor mitjà podria revolucionar tota la professió. Són pocs els mestres que tenen prou formació quan els deixen sols davant dels nens, i això passa a tot el món. Als països pobres n’hi ha molts que reben una formació molt escassa. Segons un recent informe, més d’una quarta part dels mestres de primària de 31 països no tenen el nivell mínim exigit oficialment. Als països rics el problema és més subtil. Els professors es treuen el títol després d’un curs llarg i especialitzat que acostuma a consistir en debats teòrics buits: potser sobre ecopedagogia o sobre conscienciació (no em pregunteu què és). Alguns d’aquests cursos no incideixen gens en la qualitat de l’ensenyament que rebran els alumnes.
El que els docents no aprenen a la universitat i a les institucions de formació del professorat difícilment ho adquireixen quan ja treballen. Esdevenen millors mestres durant els primers anys, quan són davant d’alumnes reals en aules reals, però després els progressos van disminuint. En bona part això passa perquè les escoles no es preocupen prou dels seus alumnes més importants: els mestres mateixos. Al club de l’OCDE, format majoritàriament per països rics, dues cinquenes parts dels professors diuen que mai han tingut l’oportunitat de formar-se assistint a la classe d’un col·lega; tampoc els han demanat mai que comentin la feina dels seus companys.
Si volem que les coses canviïn, els mestres han d’aprendre a transmetre coneixements i han de preparar les ments joves per rebre’ls i retenir-los. Els bons mestres fixen uns objectius clars, fan complir unes normes de comportament i administren amb intel·ligència el temps de classe de què disposen. Fan servir tècniques d’ensenyament ben contrastades perquè tots els cervells estiguin sempre actius. Per exemple, fan les preguntes a l’aula triant els alumnes a l’atzar en lloc de confiar en els que sempre estan disposats a aixecar la mà.
Una qüestió de pràctica
Inculcar aquestes tècniques és més fàcil de dir que de fer. Com passa amb altres habilitats complexes, el camí per dominar la docència no és una teoria abstrusa sinó una pràctica intensa i guiada, basada en el coneixement de la matèria i els mètodes pedagògics. Els futurs mestres han de passar més temps a l’aula. Als llocs on els alumnes obtenen millors resultats -per exemple, Finlàndia, Singapur i Xangai- els professors novells han de superar un període de formació molt exigent.
Les institucions de formació del professorat han de ser més rigoroses; com les facultats de medicina quan, fa un segle, van apujar el nivell de qualitat dels metges aplicant uns plans d’estudis sistematitzats i facilitant l’accés a l’experiència clínica. És fonamental que les facultats d’educació comencin a recopilar i publicar dades sobre els resultats durant la pràctica professional dels seus alumnes ja titulats. Els cursos que formen uns docents que no s’esforcen gens o no gaire per millorar l’aprenentatge dels alumnes no s’han de subvencionar, ni s’ha de permetre que els seus alumnes esdevinguin mestres. D’aquesta manera, es veurien obligats a millorar per sobreviure.
Es necessiten també grans canvis als centres educatius per permetre el perfeccionament professional dels docents. El professorat dels millors centres perfecciona la seva pràctica professional gràcies a l’observació i l’assessorament. Accepten els comentaris crítics, uns comentaris que els sindicats no haurien de rebutjar sinó acceptar de bon grat perquè són els apropiats per a persones que fan una feina tan important. Per exemple, els millors directors de centres ajuden els professors novells donant-los unitats didàctiques d’alta qualitat i permetent que els col·legues més experimentats els substitueixin quan necessitin temps per estudiar i fer pràctiques.
Els diners no són tan importants com sembla. Per exemple, a Finlàndia, la primera de la classe, els professors guanyen més o menys la mitjana de l’OCDE. Probablement, però, per aconseguir que els millors es quedin a l’aula caldrà, gairebé a tot arreu, pagar-los més. Els que tenen resultats brillants davant dels alumnes no haurien de convertir-se en executius per obtenir un augment de sou. I més flexibilitat salarial faria més fàcil atraure els millors professors a les pitjors escoles.
Millorar la qualitat del docent mitjà augmentaria el prestigi de la professió i crearia un cercle virtuós en què els universitaris més brillants voldrien entrar.
