Un escalfament global també s’està produint en el clima
educatiu. Qualsevol que tingui una mínima relació amb l’ensenyament del
nostre país pot adonar-se que, si bé fa algun temps que no assistim a
cap tempesta, sí existeix un malestar generalitzat, difús i d’arrel
complexa, amb aires de pessimisme i decadència. Si haguéssim de proposar
quins són els factors que ho expliquen, podríem parlar del
paper de les retallades que
han tingut com a efecte immediat un progressiu deteriorament de la
quotidianitat, a banda de contribuir a un estat de desmoralització
col·lectiu. L’empitjorament de les condicions de treball dels
professionals, la degradació induïda de la democràcia als centres acaba
de completar aquest capítol. També trobem una
desconfiança mútua entre els actors educatius. Docents,
famílies i administració no se’n refien els uns dels altres, i
l’alumnat se n’adona d’aquests dissensos. Reflex d’aquesta situació són
els
constants canvis legals, que en certa mesura han
propiciat una certa actitud reactiva a peu d’aula enfront els canvis, i
que la LEC i la LOMCE, lleis altament reaccionàries i neoliberals, han
acabat de descoratjar una comunitat educativa cada vegada més confosa.
Aquest desgavell legislatiu ha posat de rellevància, a més, aquesta
absència de consens polític sobre el model educatiu.
el sistema educatiu és el reflex d’una societat profundament desigual
Els problemes en l’educació del nostre país no són nous. Abans
d’aquest període intensiu de retallades, el sistema educatiu es
caracteritzava per ésser objecte d’un tractament mediàtic negatiu: es
denunciava el suposat elevat nivell de fracàs escolar, els suposat
nombre elevat dels dies de vacances, els suposats dèficits en la
formació dels nostres alumnes, la suposada manca de correspondència del
sistema amb el mercat laboral, els suposats mals resultats a PISA i
tants altres factors que contribuïen a oferir una visió catastròfica.
Com haurà percebut el lector, he abusat del mot “suposat”, perquè
recerques rigoroses i dades objectives desmenteixen aquests prejudicis
fomentats des de determinats àmbits on sí hi té presència una de les
anomalies que singularitzen el sistema educatiu català:
una doble xarxa escolar en què centres concertats es disputen el mercat educatiu.
Aquesta estranya situació sí prové d’un altre dels grans problemes
existents a l’educació del nostre país, i per extensió, de les
estructures socials i de poder: el sistema educatiu és el reflex d’una
societat profundament desigual
. Tradicionalment, les escoles
privades (a les quals se les va finançar de manera sistemàtica amb fons
públics a partir de 1985, amb la LODE) acollien tradicionalment les
classes mitjanes, mitjanes altes i elits, mentre que les públiques,
històricament infradotades i infrafinançades (malgrat un esperit més
lliure i obert), acollien majoritàriament les classes treballadores.
Encara que la situació ha experimentat profundes mutacions, millorant
extraordinàriament la qualitat de l’ensenyament públic, els prejudicis
de classe subsisteixen.
Malgrat el contrast entre la realitat real i la imaginada,
l’objectivitat millorable i la subjectivitat catastròfica el cert és que
aquest conjunt de factors ha fet que l’escola catalana es miri al
mirall i no s’agradi. Es fomenta així una mena de fragilitat emocional
que porta al sistema educatiu a ésser vulnerable. Perquè quan un es mira
al mirall i no s’agrada, és susceptible de ser víctima de
dietes miracle.
Dietes miracle
Les dietes miracle apareixen com a solucions màgiques, receptes
simples que ens haurien de permetre oblidar dels dèficits estructurals
del cos educatiu. En el cos, com en l’educació, aquestes respostes no
solen funcionar. Determinades metodologies, mesures organitzatives,
idees més o menys genials no poden suplir subfinançaments endèmics,
legisladors compulsius, polítiques estèrils o infradotació de mitjans,
de la mateixa manera que menjar carxofes no fan que un cos s’aprimi,
tret del risc que l’organisme de la persona que fa experiments
col·lapsi. En altres paraules, no és recomanable ni ètic substituir
recursos per discursos. Al cap i a la fi, com bé ens recorda
José Saturnino Martínez,
un dels principals investigadors sobre sociologia educativa, el fracàs
escolar s’explica en un 50% per l’origen sòcio-econòmic de l’alumne, un
18% per l’entorn sòcio-econòmic del centre educatiu, un 26% per factors
relacionats amb la personalitat individual i només un 6% correspon a
variables relacionades amb didàctiques i organització, gestió i
autonomia de centre.
En altres paraules, les dietes miracle
educatives incideixen exclusivament en un 6% dels components que poden
assegurar l’èxit, teràpia a la qual n’és addicta l’OCDE, el
principal lobby empresarial que a hores d’ara determina les polítiques
educatives globals. Per cert, que entre aquestes dietes miracle, l’
OCDE aposta per desregular els serveis públics, amb el suport legal del
TTIP,
per tal d’afavorir la proliferació de “xiringuitos” que promouen
l’”èxit escolar” en base a discursos, paraules, empreses externes
d’assessoria i mesures que més aviat, com veurem, semblen perseguir
altres objectius menys confessables.
El bolet educatiu de l’Escola Nova 21
Malgrat que el negoci de les dietes miracle compta amb diversos
precedents en forma de programes (la majoria provinents del món
anglosaxó, amb un ensenyament deteriorat i creixentment atomitzat, i amb
la intervenció de “
charities” vinculades al món financer com les
Magnet Schools o
Teach for America), amb alguns intents (no masssa reeixits) d’emulació local, la darrera iniciativa, amb un cert ressò mediàtic, ha estat l’
Escola Nova 21.
