Les cooperatives d'ensenyament tenen una llarga tradició a Catalunya, heretada de les escoles progressistes de la República, i representen un model de gestió basat en el diàleg entre mestres, pares i mares
A l’escola Magòria de Sants, com a la majoria de centres cooperatius, es planteja un model d’aprenentatge dinàmic i experimental, on es dóna molta importància a la vessant creativa dels infants
Jofre Figueras
21/07/2015
Ensenyar els nens i nenes a treballar conjuntament és una de les tasques principals de qualsevol mestre. Ara bé, a l’hora de predicar amb l’exemple, el col·lectiu sencer d’una escola poques vegades coopera en totes les línies. Per trobar aquest lligam cal apuntar a les cooperatives d’ensenyament, un model d’escola minoritari i poc conegut però que es manté viu a Catalunya.
Les cooperatives d’ensenyament són escoles que es gestionen com una societat cooperativa. Això vol dir, a grans trets, que la seva propietat és compartida entre una part o la totalitat dels seus membres i que no tenen ànim de lucre. La llavor d’aquest model es troba a les escoles sorgides en el període de la Segona República, sota uns principis de llibertat i progressisme, vinculades a mètodes alternatius de pedagogia activa.
Les poques cooperatives escolars que es mantenen actives són de titularitat concertada, segons Joan Segarra, president de la FeCEC, “ens sentim molt propers al model d’escola pública”
Més tard, a les acaballes del franquisme van renéixer sota la forma autogestionada de cooperativa, gràcies a l’impuls de mestres i famílies crítiques i inconformistes amb l’educació del règim. Un cop restablerta la democràcia, bona part d’aquestes escoles van canviar de model de gestió i es van integrar a la xarxa de centres públics. Finalment, les poques que aleshores es van mantenir sota titularitat concertada són més o menys les que estan actives avui dia. Tanmateix, Joan Segarra, president de la FeCEC, assegura que “ens sentim molt propers al model d’escola pública.”
