Educar en passions. Diari de l'educació.

Article a diari de l'Educació Escrit de Manuel Delgado

Què significa “educar”? Què podem fer perquè aquests desconeguts que se’ns confia a l’aula i fora d’ella millorin en alguna cosa les seves vides?” un grapat de reflexions contra alguna de les supersticions en què es sustenta aquest nou obscurantisme que pretén fer-se passar per “ciència de l’educació” i que no és sinó tècnica per la domesticació d’humans. L’autor està en immillorables condicions per executar aquesta crítica, ja que bona part del que ens ha ofert fins ara –les compilacions “Multiculturalidad y educación” i “Pedagogía social”– l’han familiaritzat amb algun dels tòpics amb els que l’escola actual prepara per a les velles i noves formes de submissió.

Aquesta darrera aportació personal –en la línia de la seva anterior “Dar (la) palabra”– és una reivindicació de la distància com allò que al mateix temps ens separa i ens uneix al món, als altres i a nosaltres mateixos, donat que és el requisit que ens fa concebibles no com a substàncies –tal i com sostindria el dogma de la immanència dels subjectes individuals o col·lectius– sinó com a entitats que existeixen no en relació amb els i l’altre, sinó com aquesta mateixa relació. El que és important no està en nosaltres, sinó entre nosaltres.

Acompanyant al lector en el seu discórrer –discórrer: pensar, passar, parlar– un es va adonant de fins a quin punt és veritat que de tant parlar de valors, se’ns ha oblidat parlar de la vida, que és això que està aquí, que transcorre al nostre voltant i ens arrossega, embastada no amb grans principis, sinó amb tremolors i calmes, fragilitats sense identitat, esdevenirs mínims en els quals ens va i se’ns en va l’existència, en tot el que passa, ens passa i ens traspassa. Els ensenyem a ells i a elles que repeteixin de memòria els nous catecismes, però hem expulsat de l’aula qualsevol cosa que s’assembli a una educació en passions, aquesta matèria primera de la qual depèn qualsevol transformació pròpia i del món. Els ensenyem, com sempre, a obeir, però ni tan sols a mirar, i molt menys a tancar els ulls. Elogi, doncs, a les distàncies. Perquè, per a què estan les distàncies, sinó per recórrer-les?