Les darreres setmanes i mesos hem debatut a bastament
al nostre país sobre educació i sobre política educativa. Només cal fer
esment de tres episodis o temàtiques: la tramitació de la Lomce o llei
Wert (una de les normes jurídiques més debatudes a la història de la
política educativa a l’Estat), la publicació dels resultats de l’informe
PISA 2012 de l’OCDE i la difusió també de l’Informe PIAAC sobre
competències bàsiques dels adults als països de l’OCDE. Al llarg
d’aquests mesos, bona part del debat s’ha centrat en aspectes com la
reforma educativa, la formació en competències, la planificació
acadèmica, els currículums i l’avaluació, l’organització escolar,
l’ensenyament de les llengües i el finançament de l’educació. Però, més
enllà de tots aquests aspectes (sens dubte rellevants en qualsevol
política educativa), podem observar que un factor clau ha estat quasi
absent, tant en el debat social com en el tècnic i polític. Parlo de la
figura dels mestres i dels professors en el sistema educatiu.
La seva absència m’ha fet reflexionar, ja que ho
considero un mal símptoma. Ho dic des de la convicció que els mestres i
els professors constitueixen la peça clau de qualsevol sistema educatiu,
a part, evidentment, dels mateixos estudiants, que han de constituir-ne
el centre. Bons mestres i bons professors generen una educació de
qualitat. Per què en parlem tan poc? Per què les lleis avantposen altres
aspectes fins a quasi l’obsessió regulatòria i obliden massa sovint la
peça central del sistema? Sóc dels que pensen que si realment pretenem
millorar el sistema educatiu el que principalment ens cal és apostar
decididament pel factor humà, aquells mestres i professors (de qualsevol
etapa, des de l’escola bressol fins a la universitat i la formació
permanent) que generen passió per aprendre, per saber, per crear, per
ser, en definitiva. I atorgar-los capacitats de treball autònom, a les
escoles, als instituts i a les universitats. L’autonomia d’acció dels
centres educatius i la dels mestres i professors lligada a un autèntic
retiment de comptes, basat en la confiança i invertint en una primera
matèria -el capital humà- que ens assegurarà bons resultats. En lloc de
caminar amb aquesta orientació, creem sistemes que traspuen
desconfiança, generen burocràcia i regulen fins a l’exasperació. La
Lomce, des d’aquesta perspectiva, n’és un clar exponent. La resta de
factors de la política educativa són sens dubte rellevants, però no
situar al centre del debat i de l’acció de la política educativa els
mestres i els professors crec que no és el camí encertat. La mateixa
Lomce, en el seu llarg preàmbul inspirador dels principis de la reforma
educativa, pràcticament no fa menció dels docents. Per contra, es
concentra en la hiperregulació basada en la desconfiança, la
centralització i la manca d’impuls d’un sistema educatiu obert i
innovador.
Al llarg de la història recent hem disposat d’un
llegat destacat per a la renovació pedagògica; alhora, comptem amb
referents d’altres països que ens poden ajudar a formar i desenvolupar
una professió educadora potent, ambiciosa, com a figura destacada d’una
societat moderna i avançada.
Ara que el debat sobre la repercussió de les noves
tecnologies de la informació i la comunicació en l’educació és més que
mai sobre la taula, quan parlem de formació oberta online, i
sense desmerèixer que les tecnologies ens ajudaran a transformar
l’educació, segueixo reivindicant el paper del mestre i del professor
com aquell que ajuda a pensar i a reflexionar, aquell que acompanya en
el procés formatiu, més enllà de la mera transmissió de coneixements.
També transmissió de valors i de referents. Tots recordem aquells
mestres que han influït en la nostra vida i en la confecció dels nostres
valors, i per contra sovint no recordem els coneixements que ens van
transmetre.
En aquesta línia, trobo a faltar, també en la praxi
educativa del nostre país, que s’atorgui a la formació permanent del
professorat la importància que es mereix. Més encara en temps com els
que vivim, de canvis estructurals d’una societat i d’una economia en
transformació, els docents han de formar-se permanentment per adequar-se
a nous requeriments, a noves demandes i a noves realitats. Parlo, més
enllà de processos de formació estandarditzats amb cursos d’estiu o
similars de curta durada, d’una formació integral que permeti el
desenvolupament professional permanent dels nostres mestres i
professors. La seva rellevància social és tan gran que no ens podem
permetre no situar-los al centre de l’acció de la política educativa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada