En tota aquesta discussió entre escola pública i escola concertada he
de confessar que m’hi perdo. M’hi perdo, i al final no entenc molts
dels arguments que habitualment s’hi plantegen.
No entenc, d’entrada, que es relacioni l’existència de les escoles
concertades amb les retallades a l’educació. Com si les retallades no
afectessin unes escoles i altres.
No entenc, tampoc, que es vulgui dividir les escoles del nostre país
en dos blocs homogenis, monolítics. Com si darrere de cada una de les
escoles, no hi hagués diferents opcions pedagògiques, diferents formes
d’estructurar un claustre de mestres, diferents maneres d’abordar els
menjadors escolars, diferents formes de relació entre famílies i escola,
diferents…
Tampoc no entenc que hi hagi persones que, a l’hora de manifestar-se
contra la pobresa infantil i a favor de les beques de menjador, no hi
acceptin la participació de persones que no comparteixen el model
d’escola exclusivament de titularitat pública.
No entenc, encara, la passivitat de moltes escoles concertades a
l’hora d’exigir el finançament necessari per a aconseguir la gratuïtat
real de totes les escoles que exerceixen el servei públic escolar, i que
inclou tant les de titularitat pública com la majoria d’escoles
concertades amb una clara voluntat de servir inclusivament i
gratuïtament a tota la població.
Encara entenc menys que s’identifiqui l’escola de titularitat pública
com l’única que acull alumnes amb dificultats cognitives o desigualtat
social, quan les estadístiques no ho diuen pas així.
També se’m fa difícil entendre que l’administració pública segueixi
concertant (o gestionant!) escoles que segreguen els alumnes, de manera
directa o indirecta.
A més, tampoc no entenc que l’escola concertada se segueixi defensant
amb l’únic argument de la llibertat d’elecció per part dels pares. Com
si una escola pogués acollir alumnes fins a l’infinit. Com si l’oferta
d’un mateix projecte es pogués escollir arreu del país. Com si a cada
curs es pogués planificar el mapa d’escoles segons l’elecció de les
famílies.
En definitiva: no acabo d’entendre, en un tema tan sensible i tan
important, tant dogmatisme i tanta cacera de bruixes. Com si el
principal problema d’aquest país fos una qüestió de bons i de dolents.
Com si fos un tema tan menor que poguéssim abordar-lo des de la
simplificació i la superficialitat.
No acabo d’entendre que, en tot aquest batibull, no hi hagi espai en
el debat per parlar de la qualitat de les escoles. De la centralitat de
l’alumnat. I, sobretot, de l’equitat educativa. No demano tant: és el
que passa, per exemple, en el cas dels serveis socials o sanitat, on
sortosament ningú no alça la veu contra les associacions sense ànim de
lucre que gestionen centres residencials, contra les fundacions que
treballen amb discapacitats, contra les institucions que tenen cura de
pisos assistits, contra les plataformes veïnals que congestionen
equipaments públics…
Siguem clars i transparents. Si el que volem és la defensa d’una
escola inclusiva i de qualitat per a tots els infants del nostre país,
diguem-ho clarament, i anem a totes. Però, si en canvi, el que volem és
defensar apriorismes infundats, eslògans buits i discursos estètics, no
hi barregem coses tan importants com l’educació dels nostres infants i
joves. No s’ho mereixen. Resolguem-ho d’una vegada, ja que, ara mateix,
haig de dir que públicament estic desconcertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada