L’escola finlandesa s’ha convertit en un mite, però ¿què té que tant s’hi compara l’escola catalana? “Ens hi comparem perquè Finlàndia és un país petit, té llengua pròpia i ha fet un gran recorregut de millora en poques dècades”, afirma Ismael Palacín, director de la Fundació Jaume Bofill. A més, té un bon posicionament a PISA (Programa Internacional per a l’Avaluació d’Estudiants) i alhora “uns valors que ens sedueixen”, continua Palacín.
Quins són aquests valors? L’escola finlandesa aposta per l’equitat per arribar a l’excel·lència, practica una educació que pensa en una societat cohesionada i de proximitat. “És una escola de qualitat, que no es basa en la sobrepressió a l’infant, sinó en el seu benestar global”. I tot plegat amb un enfocament humanístic i amb coresponsabilitat de la família i el municipi.
Malgrat que l’escola finlandesa és un mirall per a la catalana, “el nostre context no és el mateix”, reconeix Palacín. Per començar, tenim una tradició de centralització educativa, d’alta politització de la política educativa, de desconfiança i desprofessionalització de la funció docent, de més desigualtats socials i pobresa, un mercat de treball precari i poc qualificat, i mala conciliació familiar. I, per acabar, tenim poques polítiques socials de suport.
Per la seva banda, el professor de pedagogia de la Universitat de Barcelona Enric Prats afirma que la importància social que Finlàndia dóna a l’escola és un dels factors que atreu Catalunya. “Finlàndia assegura el futur del seu col·lectiu”. A més del sistema inclusiu i universal, a Catalunya també l’atreu de Finlàndia el fet que “les mateixes escoles decideixen els continguts curriculars” mentre els poders locals, els ajuntaments, contracten i avaluen les escoles, remarca Prats.
Recerca i innovació
Els professors finlandesos es formen sota dues premisses: la recerca i la innovació. I, a més, “el sistema de tria del professorat és molt selectiu, perquè inclou l’expedient acadèmic, una prova de coneixements i una entrevista personal per avaluar el projecte personal i social de cada candidat”, diu el professor de la UB, Enric Prats. Se’n vol mesurar adequadament “el compromís amb la professió docent i amb l’educació del col·lectiu des de la garantia d’una bona educació de base i amb un sistema absolutament inclusiu”. Per això “l’accés a l’educació és universal i es confirma amb la gratuïtat de tots els nivells educatius”. En els nivells previs a l’escolarització, abans dels 6-7 anys, “les famílies tenen el suport material necessari: subvencions, serveis gratuïts o assistència domiciliària”, continua Prats.
El president del Centre Unesco de Catalunya, Eduard Vallory, sosté que Finlàndia és un model per a l’escola catalana per la manera com ha sabut estructurar els sistema educatiu: 1) ha organitzat la formació de mestres de manera més exigent i amb molta més qualitat; 2) ha creat un sistema educatiu públic no funcionarial amb molta autonomia i amb un rol central dels municipis; 3) ha fonamentat l’autonomia dins un marc comú i ha permès que, segons el projecte educatiu de centre, el director pugui seleccionar i proposar la contractació de tot el professorat en pro d’aquest projecte; i 4) ha establert escoles universitàries, semblants als hospitals universitaris, on al mateix temps es forma en residència els futurs mestres i es fa recerca i innovació educativa, que després reverteix en el conjunt del sistema.
A partir d’aquí, cal respondre la pregunta essencial: ¿L’escola catalana podrà tenir mai un sistema educatiu com el finlandès? “Sí, però ens cal valentia i, sobretot, un projecte de futur”, diu Vallory. L’escola pública “arrossega l’estructura d’escola pública heretada del franquisme, una estructura impersonalitzadora, que fa gairebé impossible l’estabilitat dels projectes educatius de centre, que separa artificialment primària i secundària”, diu Vallory, que impulsa per encàrrec de la Generalitat un programa de formació de mestres. Per a Ismael Palacín, la “llei d’educació de Catalunya és un exemple de consens polític estable que obre moltes possibilitats de modernització que encara no s’han desplegat” i que permetrien tenir un sistema educatiu com el finlandès.
De fet, continua Palacín, “a Catalunya aquests models són possibles i ja existeixen”. Des de fa dècades “tenim escoles i mestres que estan implementant aquestes metodologies i models educatius”. La mateixa tradició de “renovació pedagògica a Catalunya en diferents moments del segle XX va ser emblemàtica dins d’Europa però la vam esmorteir”, diu Palacín, i Vallory hi coincideix.
És més, malgrat que Finlàndia “inverteix més en educació, no estem tan lluny econòmicament”. Hi juga a favor el fet de ser un país petit i cohesionat, “amb més flexibilitat per afrontar canvis”. I també “la consciència dels pares i la demanda social ciutadana”.
Teamlabs. Finlàndia, en el punt de mira
El grau universitari en Lideratge, Emprenedoria i Innovació (LEINN), del Laboratori d’Aprenenentatge Teamlabs de Barcelona, s’emmiralla en Finlàndia, on han viatjat 22 estudiants per passar-hi sis setmanes treballant en els seus projectes i conèixer de prop el sistema educatiu finlandès. “Han participat en tallers i seminaris, han sortit al carrer a visitar clients, han creat nous negocis i obert futures possibilitats de col·laboració. També han conegut Johannes Partanen, un dels creadors de la Team Academy, en la metodologia de la qual es basa el grau LEINN”, explica Francesc Balagué, entrenador del grau LEINN a Barcelona, que ha acompanyat els alumnes en aquest viatge d’aprenentatge.
Els emprenedors (o leinners ) creen la seva empresa des del primer any del grau, amb la qual han de facturar per superar el curs (per fer-ho tan real com sigui possible). Els entrenadors són els seus professors i les aules són espais de coworking, com si fossin entorns laborals actuals. “La metodologia és learning by doing, la creació de projectes reals en equips i els viatges internacionals”, és a dir, alguns dels pilars bàsics de la metodologia finlandesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada