Ens resulta difícil d’imaginar una escola sense exàmens
i notes. Tot i que només són dues eines al servei de l’aprenentatge, a
vegades sembla que la principal finalitat de l’escolaritat consisteixi a
superar avaluacions que permetin obtenir el títol corresponent. Els
alumnes esperen que els docents els recompensin en forma de “notables” o
“excel·lents” i alguns creuen que si els alumnes no temessin suspendre
no s’esforçarien de la mateixa manera.
Al món d’avui
cada vegada veurem més avaluacions per millorar l’educació, i ja no
només dels alumnes sinó també dels centres, dels mestres i del sistema.
Ens hem de preguntar quin tipus d’avaluació serveix realment per
millorar l’aprenentatge de l’alumne i el seu esforç i compromís actiu.
L’avaluació és molt poderosa: qui controla què s’avalua acaba controlant
quines prioritats té el mestre i quins esforços incentivem en l’alumne.
La primera fita de millora és en els usos que fem dels exàmens. Sovint
se centren en una selecció de coneixements molt concrets de cada
matèria, els més fàcils d’avaluar i corregir de forma inequívoca. Molts
exàmens es limiten a comprovar si l’alumne ha memoritzat uns conceptes
concrets. Això pot ser positiu sempre que no estiguem sobreentrenant la
memòria de curt termini en detriment de la comprensió profunda de
conceptes complexos o d’aplicar mètodes i raonaments més sofisticats en
cada àmbit o de tipus interdisciplinari. L’abús d’aquests tests com a
principal font d’avaluació és una mala pràctica. Ara mateix a Catalunya
estem modernitzant el currículum per orientar-lo a les competències. Si
l’avaluació segueix massa orientada als continguts aquest canvi serà
virtual.
El risc de la substitució
En segon lloc cal revisar què avaluem. Diuen que allò que no es mesura a
la llarga es menysvalora, i en educació tendim a mesurar les
competències lectora, matemàtica i científica. Totes tres són
fonamentals però insuficients per a una educació de qualitat. Per
exemple, encara no sabem avaluar amb fiabilitat les anomenades
“competències del segle XXI”: comunicació, pensament crític i resolució
de problemes, col·laboració, creativitat, ciutadania i educació del
caràcter.
Finalment cal gestionar el risc que
l’esforç dels alumnes per les notes substitueixi la curiositat
intel·lectual i l’esforç per aprendre. La pressió que posem als mestres
per millorar resultats en unes proves determinades comporta distorsions
com el teach to the test : ensenyar els
continguts i destreses per maximitzar el resultat a la prova
despreocupant-se dels aprenentatges més valuosos. O podem promoure
alumnes que només s’esforcen en allò que creuen que els serà preguntat a
l’examen. Són models que cultiven la mediocritat: les avaluacions massa
sumatives i estandarditzades desincentiven qui es queda massa enrere i
fomenten l’acomodació de qui ja treu bones notes en relació a la mitjana
de la classe (no en relació al seu potencial).
No cal inventar res nou
Com seria una bona avaluació a l’escola primària? Hi ha partidaris de
suprimir tots els exàmens i d’altres que aposten per models mixtos. No
caldrà inventar res nou, només generalitzar les pràctiques exitoses que
molts mestres ja estan fent a Catalunya. Totes parteixen de promoure una
avaluació en què l’alumne en sigui un protagonista actiu. Donen
prioritat a l’avaluació continuada i formativa enfront de l’avaluació
final per tal que l’estudiant tingui moltes ocasions per conèixer
l’evolució del seu aprenentatge al llarg del curs i modificar les seves
estratègies. En lloc d’abusar de les famoses notes, promouen avaluacions
qualitatives i personalitzades, centrades en l’esforç i el progrés de
l’alumne i més orientades a assessorar que a sancionar.
Els alumnes saben clarament què se’ls valorarà. Prioritzen les proves
que avaluen competències per sobre de les que només valoren memorística.
Avaluen la competència matemàtica i lectora contextualitzada i miren de
valorar també altres capacitats com les comunicatives o
socioemocionals. Combinen els exàmens amb altres fórmules d’avaluació
més profunda (treballs, projectes o exposicions a l’aula o en
esdeveniments) i sempre aprofiten l’enorme potencial de l’autoavaluació
de l’alumne o l’avaluació entre iguals. Podem imaginar una escola sense
exàmens, però no una escola amb aprenentatges superficials.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada