Atenció a la diversitat, atenció a la desigualtat, atenció a la diferència

Article publicat a Diari de l'Educació. Jordi Collet i Antoni Tort

Des de la (parcial) implementació de la LOGSE, el terme “atenció a la diversitat” s’ha anat expandint i fent habitual a Catalunya. La nova perspectiva, intentava posar de manifest que tot l’alumnat és divers en els seus processos d’aprenentatge, capacitats, intel·ligències, dificultats… i que era el centre educatiu el que, d’una manera estructural i normalitzada, havia de treballar des d’aquesta diversitat per fer arribar cada infant i jove fins al màxim de les seves potencialitats. Així, al llarg d’aquests anys, la D de diversitat ha esdevingut habitual en el llenguatge escolar i educatiu. Però malgrat aquest evident avenç, tenim la sensació que a la D de Diversitat li falta encara un segon vèrtex per esdevenir una perspectiva realment inclusiva i equitativa. La segona D és l’atenció a les Desigualtats.

Pel nostre coneixement directe del territori i dels centres, podem veure que s’estan duent a terme pràctiques que, si bé podrien respondre a la lògica de l’atenció a la diversitat, aquestes poden ser contradictòries respecte de l’atenció a la desigualtat, com per exemple, l’organització de grups homogenis on els infants aprenen amb aquells que tenen el seu mateix “nivell”. Amb aquesta actuació es dóna resposta, en principi, a la voluntat d’atendre la diversitat de nivells en un àmbit concret. Però, en realitat, una pràctica tan estesa com la dels grups homogenis o grups per nivell,  no és adequada des de la segona D, la de l’atenció a la desigualtat. Diferents recerques assenyalen que els grups homogenis dificulten l’atenció a les desigualtats de partida dels infants. És més, faciliten la seva reproducció en el marc de l’escola. Agrupar infants en funció dels seus resultats actuals, podria ser una resposta des de la D de diversitat, però no des de la D de desigualtats. Ja que, com sabem abastament, aquest tipus de dinàmica contribueix a mantenir els nivells de partida (determinats pels capitals familiars), facilita l’etiquetatge i les “profecies autoacomplertes”, alhora que impedeix l’aprenentatge i la motivació entre iguals. Justament, aquí volem introduir la tercera D de la fórmula o del triangle: la Diferència en clau pedagògica. És a dir, la posada en valor de les Diferències (diferents experteses, estils cognitius, maneres de ser…) en el marc d’una indispensable dinàmica de col·laboració en una mateixa aula o entorn d’aprenentatge.

Així, creiem que és important que cada centre educatiu i cada professional que hi treballa, pugui incorporar les 3 D a la fórmula de l’escola inclusiva, equitativa i d’èxit per a tothom. Ja que, com hem dit, tota diversitat té un revers que la vincula a la desigualtat. Sabem que tota diversitat de classe, de gènere, d’ètnia, de (dis)capacitats, etc., és una desigualtat en potència. Per això considerem tan important incorporar aquesta mirada de diversitat i desigualtat a les pràctiques escolars quotidianes. Cada vegada que es fa atenció a la diversitat sense tenir en compte l’atenció a la desigualtat, és molt probable que s’estigui contribuint a la reproducció escolar de les desigualtats socials. Però no només això. Cal afegir una tercera D pedagògica (les altres dues estarien potser més vinculades a perspectives com la psicologia i la sociologia) que entoma les diferències com a fet normalitzat i treballa amb i des d’aquestes en positiu. Així, si volem que totes les escoles i instituts siguin uns bons espais per a (l’èxit de) tot l’alumnat; un temps d’aprenentatge i de relació social; i un vector que contribueixi a reduir les desigualtats socials i familiars de partida (equitat), ens sembla important poder revisar les actuacions més quotidianes del centre des del triangle o la fórmula D³= atenció a la diversitat + atenció a la desigualtat + atenció a la diferència.