Els deures a casa contra les cordes

Article molt interessant de l'Enric Prats, pare de l'escola i professor de Pedagogia, sobre els deures. Un debat obert al Claustre de l'escola Gravi.

http://diarieducacio.cat/blogs/bofill/2014/01/20/els-deures-a-casa-contra-les-cordes/

Els deures a casa han tingut tradicionalment bona premsa entre una bona part del conjunt del professorat i també de les famílies. Completar i reforçar la feina feta a l’escola i adquirir hàbits de disciplina i esforç han estat els arguments esgrimits per defensar-los. De tota manera, en els darrers temps han sorgit algunes veus crítiques sobre la conveniència dels deures a casa.
És cert que el temps a l’escola sembla insuficient per acabar uns programes massa carregats de continguts d’aprenentatge, especialment per part d’alumnes amb més dificultats, i que la prolongació a casa pot ser útil per alguns nois i noies. Però en un sistema educatiu més orientat a superar exàmens o revàlides, com el que vindrà amb la nova llei d’educació, que no pas a educar de debò, els deures responen a la creença que més feina ajuda a millorar els aprenentatges (mireu aquest article, en anglès, que explica la inquietud de molts pares i mares xinesos sobre aquesta qüestió) .
Això suposa pensar el sistema educatiu d’una altra manera i repensar els continguts i les metodologies didàctiques, però també convé revisar el paper de les famílies en l’educació escolar.
A partir d’una certa edat, els deures signifiquen un cert trasbals a casa, sobretot en termes d’organització del temps (extraescolars, encàrrecs domèstics, caps de setmana, etc.), però també genera inquietuds quant a la capacitat de pares i mares per ajudar els fills i filles. La sofisticació i la complexitat d’alguns continguts d’aprenentatge, com també la manca d’entrenament dels pares i mares en les rutines escolars, no són ben gestionades pels mateixos nois i noies, que com més grans més inconvenients hi acaben posant.
En aquest sentit, la crítica més incisiva discuteix la poca utilitat dels deures i el seu caràcter sovint reiteratiu o poc original. Escriure, o encara pitjor, reescriure llistes llargues d’oracions, o repetir exercicis i més exercicis idèntics als que s’han fet a l’escola, són alguns dels exemples que converteixen els deures a casa en una tasca avorrida i inútil, dos antídots contra la motivació i l’interès per aprendre.
Precisament, alguns d’aquests arguments han generat una forta oposició de famílies a França, que fins i tot va derivar fa un parell d’anys en una “vaga de deures”, sota l’eslògan “Ce soir, pas des devoirs” .
En realitat, la idea de fons és que l’existència dels deures a casa es manté més per creences i conviccions dels seus defensors que no pas per evidències i certeses que en demostrin la utilitat, com argumenta Alfie Kohn en el llibre El mito de los deberes (Editorial Kaleida). Hi ha altres referències a recerques que qüestionen la conveniència pedagògica dels deures.
Finalment, unes reflexions interessants, des de l’òptica legal i psicològica, les podeu trobar en aquest blog Amb els peus a terra.
En qualsevol cas, és indiscutible que convindria generar un diàleg per trobar un espai intermedi on puguin confluir els interessos de les famílies, els requeriments que expressi l’escola i sobretot les necessitats dels nois i les noies.

Enric Prats
Professor de Pedagogia
Universitat de Barcelona