Públicament desconcertat. Article Pere Vilaseca.

En tota aquesta discussió entre escola pública i escola concertada he de confessar que m’hi perdo. M’hi perdo, i al final no entenc molts dels arguments que habitualment s’hi plantegen.
No entenc, d’entrada, que es relacioni l’existència de les escoles concertades amb les retallades a l’educació. Com si les retallades no afectessin unes escoles i altres.
No entenc, tampoc, que es vulgui dividir les escoles del nostre país en dos blocs homogenis, monolítics. Com si darrere de cada una de les escoles, no hi hagués diferents opcions pedagògiques, diferents formes d’estructurar un claustre de mestres, diferents maneres d’abordar els menjadors escolars, diferents formes de relació entre famílies i escola, diferents…
Tampoc no entenc que hi hagi persones que, a l’hora de manifestar-se contra la pobresa infantil i a favor de les beques de menjador, no hi acceptin la participació de persones que no comparteixen el model d’escola exclusivament de titularitat pública.
No entenc, encara, la passivitat de moltes escoles concertades a l’hora d’exigir el finançament necessari per a aconseguir la gratuïtat real de totes les escoles que exerceixen el servei públic escolar, i que inclou tant les de titularitat pública com la majoria d’escoles concertades amb una clara voluntat de servir inclusivament i gratuïtament a tota la població.
Encara entenc menys que s’identifiqui l’escola de titularitat pública com l’única que acull alumnes amb dificultats cognitives o desigualtat social, quan les estadístiques no ho diuen pas així.
També se’m fa difícil entendre que l’administració pública segueixi concertant (o gestionant!) escoles que segreguen els alumnes, de manera directa o indirecta.
A més, tampoc no entenc que l’escola concertada se segueixi defensant amb l’únic argument de la llibertat d’elecció per part dels pares. Com si una escola pogués acollir alumnes fins a l’infinit. Com si l’oferta d’un mateix projecte es pogués escollir arreu del país. Com si a cada curs es pogués planificar el mapa d’escoles segons l’elecció de les famílies.
En definitiva: no acabo d’entendre, en un tema tan sensible i tan important, tant dogmatisme i tanta cacera de bruixes. Com si el principal problema d’aquest país fos una qüestió de bons i de dolents. Com si fos un tema tan menor que poguéssim abordar-lo des de la simplificació i la superficialitat.
No acabo d’entendre que, en tot aquest batibull, no hi hagi espai en el debat per parlar de la qualitat de les escoles. De la centralitat de l’alumnat. I, sobretot, de l’equitat educativa. No demano tant: és el que passa, per exemple, en el cas dels serveis socials o sanitat, on sortosament ningú no alça la veu contra les associacions sense ànim de lucre que gestionen centres residencials, contra les fundacions que treballen amb discapacitats, contra les institucions que tenen cura de pisos assistits, contra les plataformes veïnals que congestionen equipaments públics…

Siguem clars i transparents. Si el que volem és la defensa d’una escola inclusiva i de qualitat per a tots els infants del nostre país, diguem-ho clarament, i anem a totes. Però, si en canvi, el que volem és defensar apriorismes infundats, eslògans buits i discursos estètics, no hi barregem coses tan importants com l’educació dels nostres infants i joves. No s’ho mereixen. Resolguem-ho d’una vegada, ja que, ara mateix, haig de dir que públicament estic desconcertat.

Article Joan Maria Girona a Diari de l'Educació

Article a diari de l'Educació

La Fundació Jaume Bofill ha publicat el seu anuari de 2015 amb una bona anàlisi dels reptes de l’educació (o l’ensenyament) a Catalunya. Els mitjans d’informació han posat de relleu la manca de finançament. És cert, segons l’estudi, Catalunya dedica el mateix percentatge que països dels que en diem poc desenvolupats. Les greus retallades s’han fet amb el propòsit inconfessable de desprestigiar l’ensenyament públic i anar, poc a poc, privatitzant-lo. Tot seguint la visió neoliberal de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC).

La manca de finançament no és l’únic, ni potser el principal motiu de la situació al nostre país

Però la manca de finançament no és l’únic, ni potser el principal motiu de la situació al nostre país. Hi ha altres aspectes que hi incideixen i, si la societat catalana vol millorar l’educació en sentit ampli dels seus infants i adolescents, haurà de lluitar per la seva millora.

Apuntem-ne alguns. La formació de les persones que es dediquen a ensenyar: cal canviar la inicial, la que es dóna a les universitats i, sobre tot, la formació permanent, la reflexió sobre la pràctica diària. Mestres i professors necessiten hores dins l’horari laboral per continuar formant-se i per repensar allò que estan fent.

Quins currículums s’han d’aconsellar als centres escolars? Què, cóm i quan ho han d’ensenyar i a qui? Han de ser uns documents més oberts, més curts, simplificats, que permetin i animin la participació de l’alumnat, aportant els seus interessos. Un ensenyament democràtic ho exigeix.

Els centres han de tenir l’autonomia suficient per adaptar-se al seu entorn proper,  a la situació socioeconòmica de cada família, per personalitzat l’atenció a l’alumnat

 

Portada revista Infancia 158. Foto: Gorka Goitia.

Per tant els centres han de tenir l’autonomia suficient per adaptar-se al seu entorn proper,  a la situació socioeconòmica de cada família, per personalitzat l’atenció a l’alumnat. Per dur a terme el seu Projecte eductiu de Centre (PEC). En aquesta línia caldrà disminuir l’excessiva, per inútil, burocràcia que ofega les escoles. Caldrà que els que governen no posin pals a les rodes als centres que no només volen innovar sinó que volen transformar l’educació per ajudar a transformar la societat en que vivim.

Hem d’exigir que l’escola sigui inclusiva, que atengui i aculli tothom

Hem d’exigir que l’escola sigui inclusiva, que atengui i aculli tothom. Que aculli tota la diversitat present a Catalunya, cultural, de classe, de gènere, d’ètnia, funcional…  Recursos al servei de totes les escoles perquè puguin acollir tothom, sense derivar-ne a centres especialitzats en diversitat funcional. Que tinguem centres acollidors, que no facin falta aules d’acollida. Que desapareguin els centres gueto que escolaritzen en condicions diferents a la realitat del barri o de la ciutat.Perquè l’escola no pot compensar totes les desigualtats però té l’obligació d’evitar que augmentin.

I no tot és responsabilitat del sistema d’ensenyament. Les condicions del mercat de treball, per exemple, les condicions laborals i els sous, propicien més o menys abandonament escolar. Si l’educació no representa un ascensor social, no ajuda a millorar les expectatives de futur d’aquells nois o noies que viuen en situacions de risc, difícilment aconseguirem que l’èxit escolar sigui majoritari.

L’educació depèn de tota la comunitat

Recordem que avui l’èxit escolar es juga més al fora escola. Tot allò que en diem, equivocadament, educació informal o no formal hi té un paper molt important. Famílies, carrers, esplais, esports, mòbils i altres aparells, biblioteques… En definitiva, l’educació depèn de tota la comunitat. I aquí tots i totes hi tenim un paper protagonista.

La societat catalana hauria de prendre’s (ens ho hauríem de prendre) seriosament el tema de la formació dels seus infants i, per tant, exigir als nostres governants que ajudin a avançar vers unaescola inclusiva i una educació que estiguin al servei de totes les persones, que lluitin per millorar i, si fos possible, igualar les oportunitats de tothom.

Les utopies eviten que avancem per camins equivocats.

11223

Els mestres creatius són el millor estímul...Nati Bergadà

Article Nati Bergadà

En repetides ocasions he sentit a les escoles una frase que jo considero que no és certa “els nens aprenen sempre, és igual com ho fem”. Doncs jo no hi estic gens d’acord. Considero que els nens són com esponges i aprenen amb molta facilitat però que és molt important les oportunitats, recursos i activitats que com a mestres els podem oferir.

Els mestres cal que siguem creatius per adaptar-nos contínuament a les necessitats dels nostres alumnes i això comporta que siguem flexibles, espontanis i estiguem disposats, capacitats i oberts a ensenyar de manera creativa.

El poder de la creativitat

Perquè parlem de creativitat?; Per què cal que invertim estones a pensar metodologies, dinàmiques, recursos… creatius per treballar a l’aula amb els nostres alumnes?

Doncs perquè considero que per ser bons mestres no només hem de pensar en què ensenyar sinó que és igual o més important, que pensem en com ensenyar.

Una activitat plantejada d’una manera o d’una altra farà que variïn molt els resultats que aconseguiràs amb els infants. Com a mestre/a sempre has de pensar quina és la millor manera per poder oferir  als alumnes oportunitats educatives riques, que promoguin l’aprenentatge per descobriment, cooperatiu i integrador.

Els infants són molt creatius, a vegades més que nosaltres mateixos, perquè són més lliures i se censuren menys. És bo que els mestres els escoltem i ens deixem encomanar per la seva creativitat il·limitada. Deixa que ells hi diguin més la seva, que aportin el seu granet de sorra i entre tots segur que aconseguirem ser més creatius.

L'escola del futur segons Gregorio Luri

Article Diari Ara

“Quina escola serà la millor? L’escola ideal serà la que sigui la menys escola possible. El sistema pedagògic ideal serà el que no tingui res de sistema. Recentment s’ha publicat un llibre d’un mestre nord-americà, Angelo Patri, titulat L’escola del futur. A les seves pàgines s’hi van seguint els titubejos del canvi, la preocupació, l’esforç per vèncer les resistències i els prejudicis; però també la marxa ferma i segura, la satisfacció i la sorpresa de les mestres receloses, el canvi total en els nens i el fruit positiu”.

“Els llibres, els pupitres, la immobilitat, el silenci, no obrir la boca sinó quan toca, aprendre passivament en tant que només el mestre pensa -diu Patri-, són condicions que suposaran sempre una disciplina de contenció, una rutina imposada. Però la disciplina autèntica és una cosa personal que brolla de l’ànima que reflexiona i que comprèn [...]. Els pares tenen por a la llibertat dels seus fills, senten por quan veuen que es formen autònomament. Com que aquesta és la seva manera de pensar, l’escola està feta de manera que els satisfaci: cada classe s’assembla a totes les altres classes, cada pupitre és igual que tots els altres, cada nen s’assembla a tots els altres nens”.

Totes aquestes frases són del llibre Caminando y pensando, d’Azorín (1929). I el llibre d’Angelo Patri és A schoolmaster of the great city(1917), traduït al francès com Vers l’école de demain (1919). El 1924 Rodolfo Llopis ja havia publicat La escuela del futuro según Ángel Patri, que és un bon exemple de l’interès que els institucionalistes van sentir per aquest pedagog. Hi llegim al pròleg: “L’escola, en general, és una cosa morta. Viu d’esquena a la vida, sense tenir-hi contacte”.

L’escola sempre ha sigut una experiència polèmica i plural, perquè mai no ha estat completament satisfeta d’ella mateixa ni mai hauria d’estar-ho. Al llarg de la seva història sempre n’hi ha hagut una part que ha anunciat la imminent defunció de l’altra, però, encara que es practiquin diferents estratègies organitzatives i metodològiques, hi ha una cosa en comú: tothom vol fer-ho bé, encara que ni tothom aprèn les mateixes lliçons de la seva experiència, ni pensa el mateix sobre què és una experiència educativa, ni té les mateixes ambicions intel·lectuals.

Mestres. Ismael Palacín.

Article d'Ismael Palacín a El Periódico.

Benvinguts al regnat d'una nova cultura. En pocs anys el món ha esdevingut audiovisual, extens, immediat i connectat. El consum d'hores de televisió entre els joves cau en favor de les píndoles de vídeo a la carta. Enmig de tones de banalitat hi troben els vídeos d'un apassionat professor de Standford explicant física quàntica. A un sol clic els enginyers de la NASA acoblen en directe la nova sonda que demà surt cap a Mart. La Khan Academy hi ofereix gratuïtament bones lliçons de matemàtiques i els clàssics de la literatura adopten formats transmèdia.
Cap mestre pot obviar que els nous alumnes arriben a l'aula amb molta informació prèvia, no necessàriament ben articulada. I quan surten de l'aula poden seguir aprofundint-hi sense límits en funció dels seus interessos i les seves potencialitats. L'autoritat del mestre ja no serà mai més la d'un intermediari que subministra els seus coneixements dosificats.
¿Estem a les portes del paradís o de l'infern educatiu? El primer deure d'un mestre serà cultivar la curiositat intel·lectual. Però fins i tot si l'alumne aprèn a discriminar la qualitat i fiabilitat d'un vídeo, gaudir d'accessibilitat il·limitada a bons continguts no és el mateix que aprendre. Els infants han de saber convertir la informació en coneixement rellevant, i aquest, en competències de pensament crític i creatiu. A les plataformes de vídeo no els preocupa que els nostres infants creixin com a persona o ciutadà, només multiplicar els clics i la viralitat. Al bon mestre, sí.
No tot són oportunitats: alguns experts avisen que hiperestimular el cervell dels nostres fills amb el consum de continguts només reforça mecanismes neurològics de recompensa ràpida, minvant així la capacitat de concentració. I l'efecte motivador que tenen els formats educatius digitals està comprovat que decau en poc temps.
Visionar continguts motivadors pot ser un bon recurs però no és el camí: s'aprèn amb activitats analítiques, interactives, reflexives i expressives. No podem substituir l'obsolet model transmissiu dels llibres de text i les lliçons dictades per la idea romàntica que cada infant coneix per si mateix la seva millor manera d'aprendre.

Tasques d'alt valor afegit

El gran repte dels propers anys serà un aprenentatge més personalitzat, en què la tecnologia només és un possibilitador. No feu cas als que us diuen que l'alternativa és la individualització automatitzada de l'educació, malgrat que veurem avenços espectaculars. Els nous software d'analítica d'aprenentatge basats en big data s'integraran amb les plataformes de vídeo i milloraran la seva capacitat de predicció per recomanar activitats a la mida de l'evolució de les dificultats i interessos de cada alumne. ¿Això fa prescindibles els docents? Ben al contrari. Vegem d'exemple el model de clase inversa: el mestre dissenya uns itineraris d'aprenentatge amb vídeos de qualitat i els alumnes treballen aquests continguts autònomament o a casa. El temps de classe serveix perquè els alumnes realitzin activitats, problemes i projectes forjant aquests coneixements amb el mestre. Els mestres poden reduir les tasques de baix valor afegit (transmetre continguts) i centrar-se en les d'alt valor afegit (assessorament didàctic personalitzat i disseny d'activitats). Els nous robots digitals oferiran milions de bons vídeos i aprendran a corregir els exàmens memorístics, però difícilment avaluaran un projecte o faran una tutoria. En el que s'anomena una nova ecologia de l'aprenentatge ens calen més mestres amb aquesta expertesa.

Mestres i Innovació. El Periódico.

Mestres i Innovació. El Periódico.

El fenomen s'escampa com una taca d'oli. I ho fa a una velocitat que poc es podia sospitar fa només dos anys. Si hi ha una cosa que indiscutiblement marcarà el pròxim curs escolar 2016-2017 a Catalunya és -més enllà de la LOMCE i de les revàlides, per sobre de les ràtios, els barracons i potser també de les retallades- la recerca d'un nou model de sistema educatiu.
El moviment de l'escola innovadora o avançada, la que ha decidit incorporar noves maneres d'ensenyar, més basades en l'alumne que en el docent, s'expandeix tant en la pública com en la concertada. Les escoles han començat a tirar a terra envans per donar més espai a les aules, han retirat llibres de text i transformat la forma d'avaluar els seus estudiants. Les famílies ja comencen a creure-hi, com es va demostrar el març passat, quan molts d'aquests centres van quedar desbordats davant l'allau de peticions de preinscripció rebudes. Ara és el torn dels mestres, dels que tenen la clau d'aquesta transformació.
Cada vegada més convençuts que alguna cosa s'ha de fer, aquest diari ha parlat amb tres professors que aquest agost han dedicat part de les vacances a formar-se en noves metodologies pedagògiques. Són tres dels més de cent participants en el programa Betacamp, una iniciativa autogestionada, promoguda des de la base, per un equip de mestres que fa temps que apliquen aquestes maneres d'ensenyar, però que creuen que s'ha de seguir evolucionant. Ha sigut la seva manera de reaccionar, a més, a la molt reduïda oferta formativa per part de l'Administració que encara hi ha en aquest àmbit, en el qual queda moltes coses per aprendre.

Diari Ara. Canvis a l'escola. Francina Martí

Diari Ara. Canvis a l'escola. Francina Martí

 Des de ja fa temps tenim obert un debat que sovint alimentem amb arguments que no van al fons de la qüestió. ¿Deures sí o deures no? Aquest debat amaga al darrere la concepció de com aprenen els infants i com es fa perquè el temps a l’escola sigui un temps ben aprofitat i ric a favor de l’aprenentatge. És per això que aquest debat s’ha de fer abordant com ha de ser l’organització dels temps als centres educatius. Dels temps en plural, perquè d’una banda el temps a l’escola no té un format únic, i de l’altra perquè el temps d’aprenentatge no s’acaba al final de l’horari escolar: el temps d’aprendre s’estén al llarg de tota la vida.

Com es distribueix el temps a l’escola? Avui l’organització de moltes escoles i instituts respon a un model desfasat en què els horaris es programen assignant a cada hora un grup d’alumnes, un professor i un espai, i moltes vegades es tenen més en compte les necessitats del professorat que no pas les dels nois i noies. A principis del segle XX un dels criteris seguits per l’escola nova era el de limitar les hores d’estudi i de seguir una metodologia per obtenir un màxim de rendiment amb un mínim esforç intel·lectual.

Tant de bo que aquests criteris s’apliquessin avui de manera generalitzada a l’hora de confeccionar els horaris dels estudiants, perquè no sempre és així. En aquest model tradicional, que encara és força present al nostre país, tots els nois i noies fan la mateixa activitat al mateix temps i és el professor el que exposa el tema i el que marca la pauta de l’activitat. La disposició del mobiliari també reafirma aquest model: unes files de pupitres mirant tots a una pissarra i la taula del professor mirant als alumnes.

Per superar aquest model tradicional en què no hi ha un aprofitament eficient del temps, perquè es produeix molt poc aprenentatge, hi ha d’haver quatre transformacions, com diu Ferran Ruiz: la del currículum i l’avaluació (què s’aprèn i com es mesura l’aprenentatge), la dels rols de l’alumnat i el professorat (què s’espera que faci cadascú i què fa en cada moment), la de l’organització (com són les relacions entre les persones de la comunitat escolar) i la de l’arquitectura (com es dissenyen els espais en funció de l’activitat que es fa). L’escola ha de proveir molts temps (i espais!) diferents d’aprenentatge: temps per a l’observació, temps per a l’experimentació, temps per a la cerca d’informació, temps per contrastar la informació trobada, temps de lectura, escriptura i reflexió individual, temps per al treball en equip, temps per a la valoració de la feina feta, temps per a l’exposició de temes, i un temps, per què no?, de lliçó magistral. I tots aquests temps requereixen una organització determinada dels nois i noies: moments en grup gran, en grups petits, en parelles, en solitari...

Deures, sí o no?

Sempre responent a l’objectiu que els nois i noies han de trobar el sentit de l’aprenentatge i ho han de fer amb ganes... La realitat és que als centres educatius no es dedica prou temps a algunes d’aquestes activitats, sobretot als temps de caràcter més individual, i es deixen per després de l’escola i cadascú s’ho ha de fer com pot i quan pot.

Un dels arguments que es donen sovint a favor dels deures a casa és que és una manera d’assolir el que s’ha après a l’escola i d’adquirir uns hàbits d’estudi. Estem d’acord que tot això és necessari per a l’aprenentatge, però per què no dedicar un temps també a l’escola per fer-ho, i no deixar-ho només per després de l’horari escolar? Pensem que és important dedicar el temps fora de l’escola a altres activitats que també ajuden a créixer: activitats esportives, artístiques, culturals, joc lliure, relacions personals, i un temps per a la vida familiar... La qüestió no és si fer deures o no, el repte que tenim com a mestres i famílies és reclamar i treballar perquè hi hagi un canvi profund de l’escola en tots els nivells i perquè realment el temps de l’escola sigui un temps ric que contribueixi que els nois i noies aprenguin més i millor. Des de Rosa Sensat fa temps que treballem juntament amb mestres i docents i anem aprenent com construir aquesta escola que volem.