Informacions inici curs CCOO Concertada

El curs escolar que comença es caracteritza principalment per la consolidació de les polítiques de retallades que patim des del 2010 i per l’entrada en vigor de la LOMCE.

El Govern de la Generalitat ens anuncia l’abonament de les pagues extres de l’any 2015 i des de CCOO volem recordar que aquesta mesura no compensa ni les retallades sofertes pels treballadors i treballadores de l’escola concertada durant els últims quatre anys ni la pèrdua de poder adquisitiu, ja superior al 25%. Tot això agreujat pels efectes de la signatura, clarament a la baixa, del X conveni de l’ensenyament privat de Catalunya en què les direccions de la resta de sindicats van renunciar a la negociació de les nostres taules salarials al vincular-les als Pressupostos de la Generalitat. Per si això no fos suficient van deixar en suspens el premi de fidelitat per a tot el personal docent, sense cap mena de contrapartida i amb la incertesa de no saber si algun dia els companys i companyes que ja havien meritat una part important d’aquesta retribució podrien cobrar-lo o, com molt ens temem, serà l’inici de la seva desaparició.

Les patronals ens van voler vendre la idea que, atenent a la greu situació de crisi generalitzada, havien de realitzar un exercici de responsabilitat a l’hora de negociar. CCOO no vam comprar-la i la realitat viscuda al sector durant els últims dos anys ens ha donat la raó: no hi ha diners per pagar el premi de fidelitat però sí per pagar els nostres acomiadaments improcedents. En els darrers mesos ens hem trobat amb un increment notable d’aquest tipus d’acomiadament i de reduccions de jornades injustificades que han suposat pagaments d’indemnitzacions a persones amb molts anys d’antiguitat i una precarització contractual en augment.

Aquest curs també està marcat per l’entrada en vigor de la nova llei d’educació. Milers d’estudiants i professionals de l’escola concertada patirem el greu retrocés que la LOMCE representa per al nostre sistema educatiu. Una llei que no només no representa cap avenç en les condicions laborals i salarials del nostre col·lectiu sinó que a més a més agredeix la nostra llengua, ens devalua com a professionals i ens posa en situació d’indefensió davant les titularitats.

Aquesta llei permetrà que els centres que segreguen per gènere recuperin les subvencions que el Tribunal Suprem ha negat en diferents ocasions en considerar que no pot existir en l’admissió dels alumnes "discriminación por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición". La Consellera Rigau ha obviat de manera reiterada el criteri del Tribunal Suprem en continuar concertant unitats en aquest tipus d’escoles lligades a sectors molt concrets gens representatius de l’escola concertada al nostre país, com l’OPUS DEI.

Per què el Departament d´Ensenyament decideix eliminar els Contractes Programa en 27 centres concertats de tot el territori i continua mantenint els concerts en aquestes escoles d’elit? La supressió d’uns projectes que van suposar una aposta per la cohesió social en entorns molt desfavorits, en acollir nens i nenes sense recursos i amb necessitats primàries no cobertes, i que van produir excel·lents resultats, ens indica la poca sensibilitat de l’actual Conselleria d´Ensenyament envers aquells centres que fan una tasca social meritable.

Des de CCOO ens comprometem a continuar lluitant per recuperar la nostra capacitat adquisitiva i millorar les nostres condicions laborals.

Sencillamente se aburren en clase

 Sencillamente se aburren en clase

Article Diari de l'Educació inici curs 2014-2015

Més nois i noies que mai, 1.552.058 alumnes, arranquen el curs 2014-2015 en escoles i instituts de Catalunya, però només uns quants, els de Primer, Tercer i Cinquè de Primària, ho faran d’acord amb la nova llei orgànica de millora de la qualitat educativa (LOMCE), que es pretén aplicar de forma progressiva en els propers anys. Però potser ni tan sols aquests alumnes percebran les novetats que comporta la reforma, perquè l’ampli rebuig per part de la comunitat educativa ha empès a l’Administració catalana i als centres educatius a buscar maneres d’esquivar-la.
“Nosaltres treballem per projectes, en una escola que té un funcionament democràtic, amb immersió lingüística, i tot això no estem disposats a perdre-ho”, explica Àngela Cruanyes, directora de l’escola Patronat Domènech de Barcelona, un dels 30 centres catalans que integra la Xarxa d’Escoles Insubmises. Aquest conjunt d’escoles s’ha compromès, a través d’un document aprovat pels consells escolars, a explorar vies per evitar els efectes de la reforma educativa.
El Consell Escolar seguirà tenint un paper decisori en aquesta escola del barri de Gràcia. La llei Wert preveu que aquest organisme de participació de la comunitat educativa perdi les seves funcions vinculants, però res no impedeix que la direcció del centre adquireixi el compromís de seguir sotmetent el projecte educatiu o qualsevol altra proposta a aprovació del Consell Escolar. “Sempre hem cregut en el paper de les famílies i en la importància de la seva participació; és curiós que la paraula democràcia no aparegui ni una sola vegada a la nova llei”, apunta Cruanyes.
Altres mesures que adoptarà el Patronat Domènech per esquivar la llei són el mantenir el català com a llengua vehicular de l’ensenyament i no separar les assignatures de naturals i socials, tal com preveu la LOMCE, perquè en el seu cas treballen per projectes i aquesta divisió suposaria una alteració important del model educatiu. També s’ha plantejat en altres centres establir un compromís per a què les famílies no escullin l’assignatura de religió -que a partir d’ara serà avaluable- o no participar en les proves centralitzades d’avaluació que no afecten la nota, com les que es posen en marxa aquest curs per als alumnes de Tercer -la decisió serà més difícil amb la incorporació de les revàlides-.
En aquest camí incert, la Xarxa compta amb el suport de la federació d’AMPA de Catalunya, la Fapac, que també aprovar a finals del curs passat un manual de resistència activa a la reforma. Segons els recomptes de la federació, a banda de la trentena de centres de la Xarxa n’hi ha més de 100 que han aprovat declaracions de rebuig a la LOMCE. A més, els districtes de Gràcia i Sant Andreu de Barcelona, així com els consells escolars municipals de l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà i Sant Quirze del Vallès, han impulsat declaracions de suport als centres que apostin per la desobediència.
A diferència d’altres comunitats autònomes, que s’han afanyat a aplicar la llei Wert, a Catalunya la nova normativa ha topat també amb la resistència de la Generalitat, que primer ha intentat tombar-la als tribunals i que, havent fracassat, busca amortiguar els efectes de la seva aplicació. L’objectiu del departament d’Ensenyament és no aplicar les novetats de la LOMCE, però sempre garantint que els alumnes podran passar de curs i obtenir els títols.
I per últim, a més de tota aquesta resistència organitzada, la LOMCE topa amb un darrer mur a les aules: el docent. “Afortunadament, el professorat català és prou responsable com per no iniciar cap barbaritat antipedagògica; és una qüestió d’ètica professional”, valora Jaume Aguilar, president de la federació de moviments de renovació pedagògica.

El barri de Gràcia, motor de la resistència

La proposta d’insubmissió de la Xarxa té el seu origen a Gràcia, sobretot en les famílies d’algun centre com el Patronat Domènech o en la coordinadora d’AMPA i l’Assemblea Groga del barri, que durant el curs passat es van encarregar d’escampar la proposta ràpidament a una desena de centres. “Coneixíem el projecte d’escoles com el Patronat o l’Univers, i vam començar un procés de conscienciació i difusió: posar-nos en contacte amb els pares, fer les primeres xerrades per a famílies, per a mestres…” explica Robert Soro, pare a l’escola Pare Poveda. En l’últim Consell Escolar del curs, el Pare Poveda a aprovar adherir-se a la Xarxa, i va començar a treballar en les mesures per esquivar la nova llei.
En una primera acció del curs, la Xarxa ha fet una crida a iniciar les classes amb concentracions de famílies i mestres al davant de les escoles. Per donar mostra de que “el curs no comença amb normalitat”. “La LOMCE suposa un atac a l’escola catalana, democràtica, laica i erosiona la igualtat d’oportunitats”, sentencien.

Però… què s’aplica a partir d’avui?

Entre la implantació progressiva de la llei i els esforços de la Generalitat per esquivar-la, cal revisar quines són finalment les mesures que s’aplicaran a partir d’avui a Catalunya, quines són les que s’intentaran evitar i quines les que encara tenen un interrogant al damunt. A continuació en fem un resum.
1. D’entrada, es mantenen els currículums

A finals de juny, en les instruccions per als centres de cara al curs 2014-2015, la Generalitat va deixar clar que “cada centre educatiu ha de mantenir l’ordenació curricular concretada en el seu projecte educatiu”. Al·legant que no havia tingut temps per desplegar la part del currículum d’acord amb la LOMCE, la consellera Irene Rigau es mantenia ferma en la seva promesa de mantenir el model educatiu i el treball per competències a Catalunya.

La LOMCE com a consolidació del thatcherisme educatiu. Xavier Bonal.

Quan Margaret Thatcher es va convertir en Primera Ministra de Gran Bretanya l’any 1979, va dur a terme el que alguns analistes educatius britànics van anomenar la “modernització conservadora” en educació. Margaret Thatcher va ser prèviament ministra d’Educació entre 1970 i 1974, però va ser sent Primera Ministra quan va consolidar una veritable revolució en la forma de dissenyar, implementar i gestionar les polítiques socials i la política educativa en particular. La modernització conservadora va combinar, entre diverses reformes, el back to basics (l’èmfasi en el coneixement instrumental) com a reacció a la frivolitat igualitarista dels governs laboristes, amb una aposta clara per polítiques de privatització exògena i endògena de l’educació. Va afavorir per exemple polítiques que permetessin un major accés dels alumnes desfavorits a escoles privades i, sobretot, apostar per polítiques de liberalització tant de la demanda educativa (amb més llibertat d’elecció) com de l’oferta escolar (a través de sistemes que atorgaven major autonomia de gestió econòmica i pedagògica a les pròpies escoles alhora que majors exigències en la rendició de comptes). La modernització conservadora es va caracteritzar doncs per una combinació d’ingredients ideològics neoconservadors i neoliberals, una combinació a priori contra natura. Un model capaç de fer compatible simultàniament elevats nivells d’intervenció i control públic de l’ensenyament, amb sistemes altament liberalitzats de gestió escolar.

En els anys en què Thatcher impulsava la modernització conservadora en l’educació britànica, els països del sud d’Europa, com Espanya o Portugal, estaven embarcats per primera vegada en la seva història a intentar construir una educació de masses, amb prou qualitat i obertura democràtica per escapar de l’obscurantisme de les seves llargues dictadures. A Espanya, la batalla de la política educativa se situava en la lluita entre sectors que pretenien consolidar o acabar amb els privilegis del sector privat de l’ensenyament, i en particular de l’Església catòlica. La política educativa es dirimia entre forces progressistes i conservadores, amb poc marge per als plantejaments liberals en la gestió educativa que no fossin el manteniment d’una suposada “llibertat d’elecció” (només disponible per sectors acomodats) i sobretot, la llibertat de creació d’escoles. Un model liberal, en definitiva, que no tenia res de neo en els seus plantejaments i dirigit a legitimar privilegis derivats del caràcter subsidiari de la intervenció pública. Els intents per construir un sistema educatiu més orientat al mercat de treball, definits en la Llei General d’Educació de 1970, van ser pura retòrica. Mai es va plantejar una veritable política de modernització de la formació professional ni es van establir els ponts necessaris amb el sector empresarial per a la reforma.

Amb la posada en marxa de la LOMCE aquest curs escolar és quan es pot endevinar la definitiva arribada de la modernització conservadora a Espanya. La dreta sembla no acontentar-se ja amb simplement mantenir els privilegis de les elits, sinó que busca intervenir en el conjunt del sistema, imposant mecanismes de mercat en l’accés i la gestió de l’educació i reforçant el paper regulatiu i avaluador de l’Estat per assegurar la suposada qualitat de l’ensenyament.

D’una banda, la llei inclou un major protagonisme del mercat no només en la provisió de l’educació sinó en la mateixa planificació educativa. Per primera vegada tindrem a Espanya una llei orgànica d’educació que manifestarà explícitament l’obligació dels poders públics de planificar sobre la base del comportament de la demanda. El canvi és substancial, ja que fins ara s’assumia que l’Estat planificava sobre la base del principi de satisfacció de necessitats educatives i que el sistema de concert s’havia d’entendre com a mecanisme complementari i subsidiari a la provisió pública. Aquesta no és l’única mesura pro-mercat de la nova llei. El govern central durà a terme avaluacions estandarditzades en tot el territori espanyol, amb la més que probable publicació de resultats per afavorir la competició entre escoles. La LOMCE obre també la possibilitat d’aplicar fórmules de finançament competitiu de les escoles basades en els resultats de les avaluacions o en “accions de qualitat educativa” definides pels centres. La mateixa OCDE, sovint invocada pel mateix ministre Wert per legitimar les seves decisions, ha recomanat no aplicar aquest tipus de polítiques perquè no hi ha evidències que afavoreixin l’efectivitat escolar i sí en canvi que incrementin la segregació i l’estigmatització d’algunes escoles. Les polítiques de mercat afavoreixen la selecció adversa: generen incentius a les escoles per seleccionar alumnes que provenen d’entorns familiars més favorables i faciliten la concentració dels estudiants més vulnerables en determinats centres, normalment de titularitat pública.

El segon gran canvi que incorpora la llei és l’intent de liquidar la comprensivitat del sistema, és a dir, l’ensenyament comú a secundària. Un dels majors èxits de la LOGSE de 1990 va ser acabar amb el sistema de doble titulació en finalitzar l’educació bàsica, el qual donava accés a itineraris acadèmics i professionals diferenciats. La LOMCE, sense alterar l’estructura del sistema educatiu, sí que modifica els objectius i funcions d’aquesta etapa, alhora que pretén “flexibilitzar” els itineraris d’aprenentatge per arribar a un quart curs d’Ensenyament Secundari Obligatori (ESO) completament diferenciat en funció de l‘accés a la formació professional o al Batxillerat. A això cal afegir les nombroses proves que els alumnes patiran des de l’ensenyament primari i que sens dubte determinaran la seva ubicació en la jerarquia del coneixement. Per més que el ministre distorsioni la realitat assegurant que aquest és el model que funciona, la veritat és que el que ens mostren les anàlisis de la pròpia OCDE és que els sistemes internament més diferenciats no són en absolut els de millor rendiment i sí en canvi els més desiguals.

Mals auguris perquè respecte als previsibles efectes d’una llei que busca modernitzar a costa de la selecció i l’exclusió educativa. Esperem que a curt termini s’imposi el sentit comú i el canvi polític permeti rectificar una regulació que posa en escac el mateix interès públic de l’educació.

Desobediència a l'escola. Ferran Castellarnau.

A la nostra terra tenim una gran tradició pedagògica de personatges que van intentar aplicar mètodes innovadors i humanistes, radicalment trencadors pel moment històric i polític en el què vivien. Estic parlant de Ferrer i Guardia, Rosa Sensat, Pau Vila, Joan Bardina i un llarg etcètera. Tot un seguit de persones que davant la repressió educativa, evidentment lligada a la social, van decidir innovar i abocar-se cap a camins que s’allunyaven d’allò establert. No van tenir por, o potser si, però van ser valents i van utilitzar la desobediència educativa per apropar-se als seus objectius. A més a més aquí a Catalunya també tenim una llarga tradició d’escoles cooperativistes creades per mestres on es van generar importants avenços a nivell pedagògic.

Amb l’entrada del capitalisme més salvatge estem perden aquest llegat històric, la cultura humanista i renovadora que ha caracteritzat una part de l’ensenyament del nostre país es difumina en una negror de lleis i obligacions. Tornem a l’educació conductista del premi i el càstig, a promocionar la competència inhumana entre iguals, a no respectar els processos vitals i d’aprenentatge de cada persona. Estem preparant alumnes per una vida sense vida, on no s’aprèn a compartir, a estimar o valorar. On no es deixa créixer, sinó que s’obliga a créixer. On els sentiments queden engolits per les obligacions i els currículums escolars. Estem arriscant el futur social amb una educació repressiva on preval la llei del més fort, o dit d’una altra manera, la llei del qui té millor nota.  Per tot això, i ja que estem en un nou inici de curs escolar, demano una completa insubmissió de la Llei Wert, una llei clarament anti-pedagògica que esta efectuada per aquells que subestimen l’educació.
Revolta pedagògica!  i tot el suport per aquells i aquelles que lluiten per una educació pública, gratuïta, crítica i popular.

Però què hi anem a fer a l'escola? Xavier Antich

DE VEGADES ASSUMIM LES RUTINES, REPETIDES SOVINT, SENSE PREGUNTAR-NOS PER QUÈ LES FEM. És clar que no podem estar interrogant-nos contínuament sobre el que fem, però, algun cop, no va malament mirar-nos-les com si ens fossin estranyes, amb la ingenuïtat de qui s’hi acosta per primer cop i s’atreveix a preguntar per la seva raó de ser i pel que les explica o justifica.

Ara que, com cada setembre, milers de nois i noies tornen, en un gest mecànic de repetició, a l’escola, no és impertinent fer-nos una pregunta d’aquelles que descartaríem de seguida com a òbvia: què hi van a fer, a l’escola? Per què hi van i assumim tots que hi vagin? La resposta més evident que donaríem nosaltres -i, per descomptat, ells- és que hi van per obligació, perquè s’hi ha d’anar. I, sens dubte, potser aquesta ha sigut una resposta que pares i mares han donat als reticents, que segur que n’hi ha. Però, per què s’hi ha d’anar? Per què és cosa normal d’anar-hi? Si la filosofia ajuda, sovint, a preguntar-nos per les coses més òbvies, pot ser bo, avui, preguntar-nos per això que sempre donem per descomptat sense qüestionar-nos el perquè.

És cert que en parlem contínuament, de l’educació i dels seus problemes, de l’ensenyament i del seu paper social. I, també contínuament, en els últims anys, assistim regularment, per sort amb una certa intermitència, a aquestes tan cèlebres avaluacions comparatives que ens diuen com està el nostre sistema educatiu, en algunes coses quantificables, en comparació amb els països del nostre entorn. És cert, tanmateix, que alguns dels primers que s’esgarrifen dels resultats, i de manera més cridanera, acostumen a ser els mateixos que o bé en són responsables, o bé han menystingut sistemàticament el paper de l’educació en la nostra societat.

Però, en realitat, què hi anem a fer, a l’escola? A aprendre? Està bé, però a aprendre què, i, en realitat, per què hi ha alguna cosa que s’hauria d’aprendre? Preguntes com aquestes han preocupat a molts des de fa més de dos mil anys. I, per això, encara que algunes respostes siguin velles, va bé, de tant en tant, tornar-les a pensar. Sèneca, que està acompanyant aquestes idees de reüll de setembre, va dedicar una de les seves cartes a Lucili a aquestes qüestions. I de seguida va descartar que les anomenades arts liberals (gramàtica, matemàtiques, música...) fossin valuoses pels guanys que proporcionen. Més aviat considerava que només eren útils en la mesura que preparen la intel·ligència. I és que, deia, eren anomenades liberals justament “perquè són dignes de l’home lliure”, ja que contribueixen a la seva llibertat.

I, per això, es preguntava, “quines d’aquestes coses aplanen el camí a la virtut?” Quina lleva la por, quina refrena les passions, quines contribueixen a ser més honestos i més bons? No posava en dubte l’ensenyament de la gramàtica ni de la geometria, al contrari. Però es preguntava si freqüentar-les en l’escola, i dedicar-hi tant de temps, ajudava a la virtut, a la vida més recta, a l’equilibri i la solvència en les nostres valoracions. I és clar que ho feien, deia, però de manera particular: “De què em serveix dividir un camp en parts, si no me’l sé partir amb el meu germà? [...] Hom m’ensenya com ho faré per no perdre res de les meves coses, però jo voldria aprendre com ho perdria tot de bon grat”. Totes aquestes matèries d’escola, suggeria Sèneca, no són valuoses perquè puguin encomanar la virtut, sinó perquè preparen l’ànima a rebre-la. És una veritat senzilla, simple, que ens recorda que l’essència de l’escola no és, en el fons, aprendre coses, sinó arribar a ser millors: més justos i més lliures.

Educació emocional. Article Diari ARA

Jordi Sasot i Carles Patris

L’educació emocional

En els darrers cursos, en els centres educatius d’algunes Comunitats Autònomes, s’ofereixen matèries orientades a proporcionar una educació integral a l’alumnat. La idea d’impartir aquest tipus de matèries es basa en el propòsit d’articular els continguts curriculars amb aspectes emocionals i creatius. Així es pretén cobrir les necessitats actuals dels alumnes.
En què es basa aquest projecte educatiu? La idea sorgeix del camp de la neurociència i aglutina diferents teories i models, entre ells, la intel·ligència emocional.  El que es busca és proporcionar benestar personal, generar un sistema de pensament crític i facilitar vàries eines per a la resolució de problemes i la presa de decisions. Quin objectiu té? Aconseguir un augment en la confiança de l’alumnat i un millor aprenentatge en totes les matèries.
I a tot això, què és la intel·ligència emocional? Goleman argumenta que es tracta de la capacitat de sentir, entendre, controlar i modificar els estats anímics propis i els dels altres. Les habilitats pràctiques per aconseguir-ho són:
- L’autoconsciència, que és la capacitat per saber què passa en el nostre cos i què sentim.
- El control emocional que ens permetrà regular l’expressió d’un sentiment i la gestió del nostre estat d’ànim i la seva exteriorització.
- La motivació, és a dir, el motiu i la conducta que duu a una persona a intentar complir l’objectiu que s’ha proposat.
- L’empatia, que és la capacitat d’entendre el què sent l’altre o posar-se en el seu punt de vista.
- Les habilitats socials que són aquelles maneres de fer, tan a nivell verbal com no verbal, que afavoreixen les relacions amb els altres.
Per tant, per mitjà d’aquest tipus d’assignatures es pretén potenciar aquestes capacitats entre els alumnes. Hi ha professionals que recomanen aquest tipus de matèries per a estimular als nens des de ben petits per aconseguir un benestar psicològic i emocional que els permeti tenir un millor desenvolupament en les seves relacions. A més, hi ha professors que de manera independent implementen aquest tipus d’educació per reduir la conflictivitat i l’agressivitat a l’aula, així com també per augmentar l’interès dels alumnes.
Com veiem oferir aquest tipus d’assignatures obre moltes portes beneficioses per als més petits.