Mestres i alumnes, amics al Facebook?

Article aparegut al Diari Ara. 23/11/2014

Ni els pares poden ser amics dels fills ni els mestres ho poden ser dels seus alumnes. Aquest és l’argument que defensen la majoria de professors del nostre país a l’hora d’acceptar o declinar les sol·licituds d’amistat que els fan arribar els seus estudiants des de diferents xarxes socials. Bona part dels docents veuen avantatges en l’ús de les noves tecnologies pel que fa als processos educatius, però consideren que establir relacions amb els estudiants fora de l’aula no és beneficiós per a cap de les dues parts perquè s’envaeix la intimitat d’uns i altres.

Pere Albertí, director de l’Institut Montilivi de Girona, es mostra taxatiu: “Un alumne mai pot ser amic d’un professor perquè la primera gran separació és l’edat. A més, tu ets un docent i ell un estudiant. Pots compartir gustos i aficions però els interessos entre adults i adolescents són molt diferents”. El també professor de biologia i geologia a batxillerat revela que només un cop s’ha saltat aquesta norma. Abans de l’estiu es va afegir a un grup de WhatsApp d’alumnes que es preparaven per a la selectivitat: “No saps com me n’he penedit, perquè havia de servir per resoldre dubtes de cara a les proves d’accés però va degenerar en un xat en què explicaven què farien a les vacances”.

Sí que és partidari, en canvi, de plataformes educatives online com el Moodle, que permeten que alumnes i professors estiguin connectats per penjar material i resoldre dubtes. El dia a dia a l’institut també li ha permès comprovar que als adolescents els falta formació en la gestió de les xarxes socials: “El mal ús que en fan és el principal motiu de conflictes als centres educatius. Abans dos es barallaven i la disputa quedava entre ells dos i ho resolien, però ara se n’assabenta tothom i els problemes es magnifiquen”. La professora de llengua i literatura castellana Elisabet Costa és l’altra cara de la moneda. “Jo sóc pro xarxes, però aquí està mal vist”, afirma, rient. Fins ara ha seguit la “consigna” del centre de no fer amistat amb l’alumnat, però ara s’està plantejant trencar aquesta norma no escrita perquè dóna classes a alumnes més grans.

Nous temps

Costa té en marxa diversos blogs i considera que “no es pot tenir els alumnes aïllats”. Atribueix el recel del professorat a tenir lligams amb els estudiants “a la por que existeix per part de la societat, a la qual encara s’ha d’educar”. La clau, a parer seu, passa per la responsabilitat: “Tu ets la responsable del que publiques, tu controles el que poses, pots bloquejar alguns continguts perquè només els vegi la gent que t’interessa”. De sol·licituds n’hi van arribant. “Quan hi va haver el boom del Facebook en rebia més; ara els estudiants tiren més de Twitter, però els primers dies de classe els dic que no els acceptaré com a amics perquè de la mateixa manera que no els demano que m’expliquin res de la seva vida privada tampoc vull que sàpiguen res de la meva”.

Els alumnes entenen la negativa dels docents, però alguns discrepen dels arguments que els donen. És el cas de la Teresa Martí, estudiant de primer de batxillerat d’aquest institut gironí: “Els adults pengen coses interessants que ens ajuden a formar-nos”. Ella només té agregats dos professors que s’han jubilat. La Teresa, que és bastant activa a la xarxa, matisa els riscos que podria comportar i ho defensa com una via de comunicació pròpia del seu temps: “No ha de ser necessàriament perillós, depèn del professor o de l’alumne, hi ha informació i fotos que saps que no has de penjar”.

El mestre i antropòleg Jordi Jubany, que fa d’assessor de TIC, advoca perquè les relacions entre professors i alumnes se circumscriguin a plataformes educatives com l’abans esmentada Moodle, que també disposen de xats per parlar: “És un entorn virtual d’aprenentatge on un aprèn mentre es relaciona”. Per la seva banda, Àlex Castillo, president de la Fapac, apunta que “si professor i alumne intercanvien informació no hi ha cap problema perquè també és una manera de conèixer els interessos dels nens”. I conclou defensant la necessitat que “les famílies hi siguin per supervisar, perquè vegin els continguts que miren els seus fills, però tenint present que les xarxes socials no es poden demonitzar, formen part del seu dia a dia”.

La polèmica Llei Amy Hestir

Estats nord-americans com Missouri i Nova York han adoptat polítiques que regulen la participació de la comunitat escolar a les xarxes socials. Per exemple, s’ha prohibit que els docents segueixin els seus estudiants a Facebook o Twitter o s’hi facin amics. Són unes mesures que s’han pres pels casos d’abusos sexuals de professors a estudiants i que han desembocat en l’elaboració de la llei Amy Hestir, en referència al cas d’una alumna de 13 anys que va ser obligada a mantenir relacions sexuals amb un professor durant un any. Aquesta prohibició ha generat un tens debat entre les parts afectades. Els docents denuncien que la llei parteix de la base que qualsevol vincle personal amb un alumne és sospitós, i els alumnes critiquen que se’ls impedeix entrar en el món dels adults.

Transformar l'educació. Pere Monràs. Diari de l'Educació.

Ha finalitzat a Qatar l’esdeveniment WISE14 (World Innovation Summit for Education) amb una assistència de més de 1.500 participants pertanyents als diversos nivells dels sistemes educatius dels cinc continents: polítics, experts en definir les polítiques educatives, centres educatius de tot nivell, proveïdors de serveis educatius, fundacions dedicades al tema i moltes llengües i cultures diferents.
El lema escollit per aquesta edició 2014 ja parla sol: “Imaginar-Crear-Aprendre”, posant la creativitat al cor de l’educació. Tres dies complerts plens de continguts per apostar per la transformació dels sistemes educatius arreu del planeta.
Es podria afirmar que s’ha produït un gran consens general sobre el diagnòstic, les malalties del sistema, tot i les grans diferències en les estructures disponibles i en els recursos, i en l’evidència de que els temps actuals precisen d’una altra preparació. L’obsolescència d’un ensenyament fonamentat en la memorització, adquirint i acreditant competències per a les necessitats del model econòmic hegemònic i les necessitats productives ha de donar pas, tal i com explicava Núria Miró del Col·legi Montserrat de Barcelona, a una transformació focalitzada en un aprenentatge col·laboratiu que permeti als estudiants entusiasmar-se i aprendre a crear nou coneixement, per imaginar i somniar el que volem i per superar la racionalitat cartesiana com a única eina per desenvolupar el pensament.
El conjunt del que ja se sap per la pedagogia, les neurociències i altres disciplines treballant juntes, és l’evidència que podem anar més enllà, activant moltes potencialitats dels estudiants i de les persones en general sense deixar ningú exclòs. Avui hem d’apostar més pel que necessitem ja, que per conservar el que tenim, l’escola tradicional. Toni Wagner ho explicava bé dient que més enllà dels títols, la societat i la seva activitat social i econòmica demanen persones i professionals que sàpiguen veure a la vegada “l’arbre i el bosc”, allò “tangible alhora que l’intangible”, capaços tots, no sols de fer quelcom bé, sinó de dur a terme el propi projecte de vida i fer-ho sabent també com resoldre el difícil ofici de viure.
El diagnòstic es comparteix. No tant compartides són les propostes que s’han presentat al debat. Què fer i com fer-ho. Un dels posicionaments més clars dels diversos ponents de notòria reputació i prestigi internacional ha estat el de trencar barreres. L’objectiu és construir comunitats naturals, fent partícips i responsables als entorns propis, per tal de que prenguin responsabilitat en les prioritats dels continguts, però especialment que treballin en provocar, afermar i construir una alta confiabilitat entre la societat i els responsables educatius. Només la confiança creada, s’ha dit, restablirà un consens en fer per les necessitats d’avui i demà i no per mantenir les d’ahir. Només, deia l’exministre francés de Cultura i Educació, Jacques Lang, apoderant a cada una de les parts pot activar-se el nivell de responsabilitat que permeti trobar el camí de la transformació. S’ha dit: confiar més en el bottom-up que en el top-down. Millor de baix a dalt que de dalt a baix. I el que està “a dalt” no sap tot del problema, però sí que ha de saber totalment generar confiança. I amb molt d’èmfasi ha dit amb claredat que l’educació és cultura, que la cultura genera pensament, el pensament il·lumina l’acció i l’acció es cimenta en la confiança. I per acabar i a preguntes dels participants, Lang ha remarcat la importància de l’art, en tant que l’art no és un luxe sinó una necessitat. L’art i la cultura en general obren el cor de les persones, donen confiança i ensenyen a assumir riscos.
La pregunta que ha quedat a l’aire ha estat: Com fer de la teva i la meva creativitat, la nostra creativitat?

Educar en passions. Diari de l'educació.

Article a diari de l'Educació Escrit de Manuel Delgado

Què significa “educar”? Què podem fer perquè aquests desconeguts que se’ns confia a l’aula i fora d’ella millorin en alguna cosa les seves vides?” un grapat de reflexions contra alguna de les supersticions en què es sustenta aquest nou obscurantisme que pretén fer-se passar per “ciència de l’educació” i que no és sinó tècnica per la domesticació d’humans. L’autor està en immillorables condicions per executar aquesta crítica, ja que bona part del que ens ha ofert fins ara –les compilacions “Multiculturalidad y educación” i “Pedagogía social”– l’han familiaritzat amb algun dels tòpics amb els que l’escola actual prepara per a les velles i noves formes de submissió.

Aquesta darrera aportació personal –en la línia de la seva anterior “Dar (la) palabra”– és una reivindicació de la distància com allò que al mateix temps ens separa i ens uneix al món, als altres i a nosaltres mateixos, donat que és el requisit que ens fa concebibles no com a substàncies –tal i com sostindria el dogma de la immanència dels subjectes individuals o col·lectius– sinó com a entitats que existeixen no en relació amb els i l’altre, sinó com aquesta mateixa relació. El que és important no està en nosaltres, sinó entre nosaltres.

Acompanyant al lector en el seu discórrer –discórrer: pensar, passar, parlar– un es va adonant de fins a quin punt és veritat que de tant parlar de valors, se’ns ha oblidat parlar de la vida, que és això que està aquí, que transcorre al nostre voltant i ens arrossega, embastada no amb grans principis, sinó amb tremolors i calmes, fragilitats sense identitat, esdevenirs mínims en els quals ens va i se’ns en va l’existència, en tot el que passa, ens passa i ens traspassa. Els ensenyem a ells i a elles que repeteixin de memòria els nous catecismes, però hem expulsat de l’aula qualsevol cosa que s’assembli a una educació en passions, aquesta matèria primera de la qual depèn qualsevol transformació pròpia i del món. Els ensenyem, com sempre, a obeir, però ni tan sols a mirar, i molt menys a tancar els ulls. Elogi, doncs, a les distàncies. Perquè, per a què estan les distàncies, sinó per recórrer-les?

Ortografia, el gran repte. Diari de l'Educació.

Article

 

Es dediquen moltes hores de classe a l’ensenyament de les normes ortogràfiques, però els resultats no milloren. Exercicis mecànics com omplir els buits de les paraules i col·locar accents, sobre els quals ha pivotat sovint l’aprenentatge de l’ortografia a les escoles i instituts, resulten no inútils, però sí insuficients. “De poc serveixen aquestes activitats si no es posen en pràctica escrivint”, constata Jordi Balcells, autor del document Orientacions pràctiques per a la millora de l’ortografia, presentat pel departament d’Ensenyament com un dels primers passos per renovar l’ensenyament de l’ortografia i, per tant, millorar-ne els resultats.

Analitzant els resultats dels darrers anys de les proves d’avaluació de competències bàsiques de Quart d’ESO, Ensenyament ha comprovat que, a diferència de la majoria d’àmbits, el conjunt d’alumnes no aconsegueix millorar el seu domini de l’ortografia, i segueix cometent en alguns casos faltes flagrants. És per això que la Generalitat ha optat per elaborar i difondre aquest document, unes orientacions pràctiques per a què els docents les incorporin a les classes.

Les estratègies aprofundeixen sobretot en noves metodologies que vagin més enllà de les activitats mecàniques i creïn “contextos d’escriptura i lectura pròxim als interessos de l’alumnat”. És a dir, intentar que el que és una matèria aparentment avorrida susciti un major interès entre els estudiants. Així s’expressa també Marta Milian, professora emèrita de Didàctica de la Llengua a la UAB i coautora del llibre L’ensenyament de l’ortografia: “Per si sola és molt avorrida, però l’ortografia lligada a l’expressió per comunicar-te amb un altre no ho és, per exemple, com tampoc no és avorrit fer jocs específics”, constata. Segons el seu parer, la motivació és “essencial”.

Altres aspectes que el document proposa adoptar són l’atenció a la diversitat, l’autoavaluació o la major coordinació del professorat. “S’ha demostrat que l’ensenyament estàndard no solament no fa progressar els qui tenen més necessitats, sinó que avorreix als qui en saben més”, recorda Jordi Balcells, que creu que seria bo adaptar exercicis per a diferents nivells dins la mateixa aula. En aquest sentit també cal tenir en compte que un 86% dels alumnes aprenen ortografia principalment a través de la memòria visual, però hi ha un 11% que ho fa per l’auditiva i la resta (6%) per altres sentits.

L’informe de la Generalitat no distingeix entre llengua catalana i castellana perquè considera que estan interrelacionades.  “Els resultats de català i castellà en les proves de competències bàsiques solen evolucionar de manera similar, i els alumnes també solen tenir nivells semblants en una i altra llengua”, justifica Teresa Pijoan, secretaria general de Secundària. El tipus de faltes que es cometen, segons el document, també se solen compartir, i són principalment la mala accentuació -gairebé en la meitat dels casos-, la confusió de grafies i la puntuació defectuosa, és a dir, posar punts i comes de manera desordenada.

El que no aborda el document, tot i que ha estat en el punt de mira en els darrers anys, és el possible empitjorament del nivell ortogràfic a causa de l’ús de sistemes de missatgeria com els SMS o el Whatsapp, en els quals es tendeix a escurçar paraules i frases i a tenir poca cura en els detalls. Segons Balcells, “aquest és un tòpic que no se sosté i que ja ha estat rebatut per informes com el del Consell Nacional d’Investigacions Científiques francès“, que constaten que la bona o mala ortografia no depèn de l’ús d’aquests canals. Balcells considera que no es pot barrejar el llenguatge informal dels SMS amb si s’aprèn bé l’ortografia a classe.

En això hi coincideix Milian, tot i que potser discrepa del departament pel que fa a la importància que es dóna a l’ortografia. “Li donem una rellevància excessiva en relació a altres paràmetres de l’expressió escrita”, considera. En la seva opinió actualment es treballa massa la vessant “superficial” de l’escriptura -caligrafia, puntuació, presentació…- i no tant elements com la coherència o el contingut darrere els textos: “sovint es desvaloritza la idea de que escrivim per a algú, amb alguna intenció”.

La renovació en cinc (còmodes?) estratègies

En la seva presentació al públic, ahir a la seu del departament d’Ensenyament, Balcells va condensar el seu document en cinc estratègies.

1. Canviar la metodologia

Es considera fonamental superar els exercisis mecànics i descontextualitzats. Per això, Balcells proposa nombroses activitats que tenen una finalitat més concreta i que són més propers a l’alumne. Destaquen les traduccions (permet comparar semblances entre llengües), les bitàcores (resums i repassos de les faltes de cada alumne al llarg del curs), els dictats (cita multitud de variants del dictat, algunes de col·laboratives), les converses metagràfiques (parlar entre dos alumnes o amb el mestre sobre els errors comesos i resoldre’ls) o la pròpia escriptura (“a escriure s’aprèn escrivint”, resumeix).

2. Atenció a la diversitat

Cal diversificar les activitats per a què els alumnes, que tenen diferents maneres d’aprendre, puguin trobar la que més els convé. El document conclou que es poden distingir quatre nivells de domini de l’ortografia -novell, aprenent, avançat i expert-, i que en la mesura del possible s’hauria de garantir a l’aula que els alumnes aprenguessin en funció de la seva situació en aquesta escala. La personalització en l’educació -en qualsevol àmbit- és considerada un valor.

3. Correcció diversa

Balcells també proposa superar el model de correció tradicional, que sovint consisteix en comptar les faltes i posar una nota. En aquest sentit, considera que hi ha modalitats diverses per fer més significativa la correcció per a l’alumne. Aquí hi entren l’autocorrecció, la correcció per parelles, per petits grups… Que també serveixen per alliberar el mestre de la càrrega d’haver de corregir desenes d’escrits.

4. Avaluació diversa

En la mateixa línia que la correcció, el document també assenyala l’avaluació com un procés clau per a què l’alumne prengui consciència del que està aprenent. I destaca mètodes avaluatius que van des de l’individual fins a l’avaluació en grup o la pròpia autoavaluació.

5. Cooperació entre professors

Com que la majoria d’errades es reprodueixen de manera similar tant en castellà com en català, Balcells considera important establir un diagnòstic, “un acord sobre les errades”, que permeti detectar-les i treballar-les de forma semblant en totes dues llengües. Per a això cal cooperació entre el professorat de les matèries. Com ja s’ha dit anteriorment, el 50% de les faltes són d’accentuació, i la resta principalment de grafies i puntuació.

Blog Educació Emocional

Us recomanem un blog d'educació emocional


http://blocs.xtec.cat/emocionat/

Informacions inici curs CCOO Concertada

El curs escolar que comença es caracteritza principalment per la consolidació de les polítiques de retallades que patim des del 2010 i per l’entrada en vigor de la LOMCE.

El Govern de la Generalitat ens anuncia l’abonament de les pagues extres de l’any 2015 i des de CCOO volem recordar que aquesta mesura no compensa ni les retallades sofertes pels treballadors i treballadores de l’escola concertada durant els últims quatre anys ni la pèrdua de poder adquisitiu, ja superior al 25%. Tot això agreujat pels efectes de la signatura, clarament a la baixa, del X conveni de l’ensenyament privat de Catalunya en què les direccions de la resta de sindicats van renunciar a la negociació de les nostres taules salarials al vincular-les als Pressupostos de la Generalitat. Per si això no fos suficient van deixar en suspens el premi de fidelitat per a tot el personal docent, sense cap mena de contrapartida i amb la incertesa de no saber si algun dia els companys i companyes que ja havien meritat una part important d’aquesta retribució podrien cobrar-lo o, com molt ens temem, serà l’inici de la seva desaparició.

Les patronals ens van voler vendre la idea que, atenent a la greu situació de crisi generalitzada, havien de realitzar un exercici de responsabilitat a l’hora de negociar. CCOO no vam comprar-la i la realitat viscuda al sector durant els últims dos anys ens ha donat la raó: no hi ha diners per pagar el premi de fidelitat però sí per pagar els nostres acomiadaments improcedents. En els darrers mesos ens hem trobat amb un increment notable d’aquest tipus d’acomiadament i de reduccions de jornades injustificades que han suposat pagaments d’indemnitzacions a persones amb molts anys d’antiguitat i una precarització contractual en augment.

Aquest curs també està marcat per l’entrada en vigor de la nova llei d’educació. Milers d’estudiants i professionals de l’escola concertada patirem el greu retrocés que la LOMCE representa per al nostre sistema educatiu. Una llei que no només no representa cap avenç en les condicions laborals i salarials del nostre col·lectiu sinó que a més a més agredeix la nostra llengua, ens devalua com a professionals i ens posa en situació d’indefensió davant les titularitats.

Aquesta llei permetrà que els centres que segreguen per gènere recuperin les subvencions que el Tribunal Suprem ha negat en diferents ocasions en considerar que no pot existir en l’admissió dels alumnes "discriminación por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición". La Consellera Rigau ha obviat de manera reiterada el criteri del Tribunal Suprem en continuar concertant unitats en aquest tipus d’escoles lligades a sectors molt concrets gens representatius de l’escola concertada al nostre país, com l’OPUS DEI.

Per què el Departament d´Ensenyament decideix eliminar els Contractes Programa en 27 centres concertats de tot el territori i continua mantenint els concerts en aquestes escoles d’elit? La supressió d’uns projectes que van suposar una aposta per la cohesió social en entorns molt desfavorits, en acollir nens i nenes sense recursos i amb necessitats primàries no cobertes, i que van produir excel·lents resultats, ens indica la poca sensibilitat de l’actual Conselleria d´Ensenyament envers aquells centres que fan una tasca social meritable.

Des de CCOO ens comprometem a continuar lluitant per recuperar la nostra capacitat adquisitiva i millorar les nostres condicions laborals.

Sencillamente se aburren en clase

 Sencillamente se aburren en clase